“Els núvols de Nadal no sé què tenen

que són manyacs: no posen gens de malícia al cel.

Pel blau puríssim dolçament s’estenen,

a la llum de la posta suaus s’encenen,

i de nit deixen veure algun estel”.

Hem començat amb versos d’en Maragall, i deixem al pensament que voli i recordi.

Lilla, les misses del Gall i el seu procés d’evolució o involució.

Recordo el segle passat, els anys de mossèn Armand Puig, aquella església plena a vessar, i a les dotze de la nit, amb aquelles espalmatòries penjades d’unes aranyes que pujaven i baixaven mitjançant uns jocs de cordes, i que mimava i recreava en Ramon de can Ticò.

Armand Puig, el 2023, el papa Francesc el va nomenar president de l’Agència de la Santa Seu per a l’Avaluació i Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques que hi ha escampades per tot el món. Enguany,ha publicat el llibre Antoni Gaudí, vida i obra.

Recordo la coral dirigida i afinada pel mestre Magrinyà, dels temps en què érem una trentena de cantaires. Hem recordo a mi mateix, durant una munió d’anys, recitant el tros final del Poema de Nadal d’en Josep M. de Sagarra.

I també recordo el piscolabis, postlitúrgia, que encara no s’ha perdut.

Després, recordo mossèn Combalia, a qui les últimes vegades, si volíem missa del Gall i a les dotze, se’l tenia d’anar a buscar i tornar-lo a Tarragona, ja que es va manifestar ser gran per conduir de nit. I així es va fer.

L’últim any o el penúltim el vaig anar a buscar, i després del Gall i el pica-pica el va tornar el Sebastià Moix. Amb Combalia érem generacionals, el recordo de petit, per Tarragona, i després ens vam retrobar amb les seves assistències a la parròquia de Lilla.

Ara al segle XXI s’ha passat de la missa del Gall a la missa del Pollet, i aquesta és més o manco a les vuit de la vesprada, que per la meva edat tardana encaixa millor, ja que a l’hora de la missa del Gall, que encara se celebra a les priorals, monestirs i catedrals, nos ja està al jaç i havent deixat brases a la llar de foc, ja que la meva àvia pagesa deia que es tenia de tenir cura de deixar un tió encès per si els àngels necessitaven agafar escalfor per portar-la a prop del bressol del nen Jesús.

Després hem passat del Gall al Pollet i de l’església curulla a uns mínims d’assistència. Això va com va, i la història ja dirà.

Però tornant a Maragall:

“Quan me vulgueu donar més alegria, parleu-me dels Nadals ennuvolats, i em veureu com un infant que somnia, que riu a lo que veu amb els ulls aclucats”.

Doncs bones festes per a tothom, i en especial a la nostra comunitat de la Conca de Barberà, que encara ens emmirallem i comuniquem per mitjà de Nova Conca, setmanari de proximitat.

I per acabar, no cal que m’encaparri intentant inventar un nou poema, crec que en tindrem prou amb el tros final del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, quan ens diu i recorda:

“Però Nadal ens ha pintat el rostre,

amb un vermell precís i decidit,

i ens dona un sentiment de llar, de sostre,

de terra, de nissaga i d’esperit...”

Visca la terra!