Només desitjo que el vent no apagui les espelmes i que els núvols no portin malastrugança i que llueixin els estels mentre m’inspiro per dir adeu a moltes coses, i sé que de veritat costa molt, i mires una nimfa que va en bicicleta i escoltes l’últim concert de Serrat, mentre vola i vola la imaginació al costat. I si t’hi fixes, són dies com molts altres, però que serà aquesta alegria col·lectiva? Aquestes ganes de viure, de donar petons i abraçades que poden canviar aquest món?

En el fons és sempre el mateix, excitar el personal a riure sense ganes, a gastar sense tenir calés, a menjar amb qui no vol, a compartir taula, a escoltar ningú (missatges buits que no diuen res que no sapiguem). Són un seguit d’addiccions no concertades que ens fan ser i pensar com altres volen, però tens de seguir passant i sense tocat el fons, i riure.

Pot ser que els Reis d’Orient et regalin un gran dia, sense regals, i potser “sigui un dia net i clar, i que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant”, com diu Llach, i que tinguem també molta sort, que mai sobra.