L’humor enlaira el caràcter...

El telèfon: ring, ring, ring.

—Hospital Vistal, digui...

—Bon dia...

—Bon dia, voldria parlar amb algú que em doni informació sobre un pacient.

—De quin pacient es tracta?

—Es diu Juli Omaña Ypse.

—Ah sí, aquest pacient és a l’habitació 206. Un moment, li passo a infermeria, allí l’atendran.

Tiririn tirin tintin —el sorollet de traspàs.

—Bon dia, soc la infermera Lluïsa Zonzona, en què puc ajudar-lo?

—Sisplau, interessaria saber les condicions clíniques del pacient Juli Omaña Ypse, de l’habitació 206,

—Un minut, vaig a localitzar el metge de guàrdia.

—Bon dia, parla el doctor Àlvar, en què puc ajudar-ho?-

—Veurà, doctor, voldria que m’informessin sobre l’estat de salut de Juli Omaña Ypse, de l’habitació 206.

—Un minut, que consulto la fitxa del pacient.

—Bé, gràcies.

—Aquí està. Vegem; ehem, perdoni, aquesta informació li hauria de donar el cirurgià que el va intervenir, millor que l’hi expliqui ell.

—Ah, doncs me’l vol passar?

—Bé, el retornaré de nou a recepció perquè el passin amb el doctor corresponent, ja que ignoro qui el va operar.

Es talla la comunicació.

Torna a trucar.

—Digui, digui, aquí la centraleta, què vol, senyor?

—Volia informació del pacient...

—Truca de l’exterior o és una trucada interior?

—Truco de fora.

—Ah!, doncs digui.

—Miri, he trucat abans demanant per l’estat en què es troba el malalt Juli Omaña. El doctor de planta m’ha dit que parlés amb el cirurgià, ja que ell no sabia...

—... Vostè sap com es diu el cirurgia que el va operar?

—No, senyoreta, precisament m’han passat a vostè perquè m’ho digui.

—Ah, en aquest cas he de preguntar-ho a la infermera de planta. Un moment, sisplau...— (de sobte es fon la veu. Entra una musiqueta, tirilong, tirilong, i silenci profund; pip... pip... pip... —Vaja, ara de nou s’ha tallat la comunicació; tornem-hi”, ring, ring, ring...

Surt la veu de la noia informàtica: -

—Hospital Vistal: marqui “u” si vol parlar amb cites, marqui 2 si vol parlar amb habitacions, marqui 3 si vol parlar amb administració. En cas contrari l’atendrem seguidament.

—Hospital Vistal, en què el podem servir...?

—Senyoreta, vegi, jo soc aquell que estava trucant abans i de sobte s’ha tallat...

—Ah sí, ho recordo, què volia?

—Doncs preguntava per cirurgià que va operar l’internat Juli Omaña, de l’habitació 206.

—306, diu?

—No, 206: dos zero sis.

—Ah sí, segurament serà el doctor Vasconcelos, l’hi passo.

—Doctor Vasconcelos, digui’m...

—Perdoni, és que m’interessaria saber les condicions clíniques del pacient Juli Omaña Ypse, de l’habitació 206.

—Un segon, consulto el barem; habitació 206... habitació 206... 206; aquí està... pacient Juli Omaña. Ah no!, aquest pacient no el vaig operar jo; el va intervenir el doctor Rosmaní. El retorno a recepció perquè preguntí per ell, si li sembla.

—Sí, sí, sisplau (tirilong, tirilong, tirilong. Res que no surt “recepció”); (millor tallar i trucar de nou).

Ring, ring, ring:

—Hospital Vistal, en què el podem servir...?

—Sisplau, em podria passar amb el doctor Rosmaní?

—Un moment, l’hi passo...tirilong, tirilong tirilong: —Perdoni, el Dr. Rosmaní no pot parlar ara, és al quiròfan operant...

—I quan creu que el podré localitzar?

—Ui!, almenys fins a les cinc de la tarda.

(Ja són les cinc de la tarda) Ring, ring, ring:

—Hospital Vistal, en què el podem servir...?

—He trucat aquest matí preguntant pel doctor Rosmaní. I m’han dit que truqués a aquesta hora. Sisplau, m’hi pot passar?

—Un moment...

—Sí, digui, doctor Rosmaní a l’aparell.

—Perdoni, és que m’interessaria saber les condicions clíniques del pacient Juli Omaña Ypse, de l’habitació 206.

—A veure, ah sí; aquest senyor el vaig operar fa tres dies. Ehem, bé; vostè és el seu pare?

—No senyor.

—Un familiar?

—No, soc un amic.

—En aquest cas ho sento, no estem autoritzats a donar aquests tipus d’informació a persones alienes a la família; i tampoc per telèfon, a menys que quedin identificats com a familiars. Ho sento...

Pip... pip... pip