Fa uns dies he anat recuperant caps de caça major que tenia al menjador noble de la Masia Bou. He netejat de pols i altres brutícies els cranis i banyes fins a deixar-les al meu gust.

És curiós que en agafar cada cap i llegir la xapa on posa el meu nom, la data i el lloc, en el peu vaig recordant de mica a mica el que va passar mentre les caçava, i com a postal mental de l’escenari, el temps que em trobava en cada ocasió, si feia fred o plovia, si fou llarga la caminada, amb qui anava, els costeruts pedregars i roquers, què trepitjava; els nervis que sempre t’acompanyen en el moment decisiu del tret, la desinflada de tensió que et queda després, la mirada còmplice amb l’amic, l’abraçada per haver posat el punt final a l’animal i per haver practicat la caça amb la noblesa que caracteritza als caçadors. Els caçadors de veritat, homes que coneixen la fauna i flora del lloc, els costums i moviments de la caça, i encara que sembli estrany en cuiden, ja que no els dol posar abeuradors en temps de secada perquè beguin, ni gra o pinso quan les gelades fan massa dies que duren; en fi, persones que s’han compromès amb el medi natural i fan d’aquesta activitat una manera de veure la vida.

Quan un terreny no pot donar menjar i beure a un determinat nombre d’animals, si es deixa que les espècies no es multipliquin, fa que sigui escàs el menjar i afebleixi la salut dels animals que hi habiten, i agafen malalties. És per aquest motiu que el caçador, el caçador que té cap, ha de procurar que la repoblació sigui la ideal per a aquell espai, que és el que el bon caçador procura fer. Com que les lleis de caça estan fetes des d’un despatx, costa des d’aquella posició veure la realitat del camp.

L’altra qüestió és que si els llops han matat bestiar, l’os t’ha desfet les arnes i altres depredadors ha fet desgràcies semblants als camperols, sigui l’administració que els compensi amb rapidesa i diligència amb l’import del perjudici que hagin ocasionat aquells animals protegits per les lleis.