Una professió d’alt risc és allò en què s’ha convertit la tasca de mestre o professor/a. Els últims esdeveniments tràgics ens ho confirmen. La presència d’un mal alumnat trastornat per motius diversos n’és la causa. La mort del professor per un alumne per mitjà del tret d’una ballesta, un fet impensable fins avui, i la ferida d’altres persones, han esdevingut la gota que vessa el got de la paciència.

S’hauran de posar detectors de metall com als aeroports a les entrades de les escoles? Els nostres alumnes disposaran d’un rígid control de la salut mental abans d’entrar a l’aula? Es consensuarà el grau de responsabilitat paterna vers l’educació dels infants? ¿O hi ha tanta  mar de fons en la societat que les institucions governamentals de l’estat no volen abordar, perquè l’anàlisi del problema surt de mare, i caldria fer un gir i canvi de rumb  per una nova concepció d’escola i estructura social?

¿Què és el que en realitat està fallant, sinó un entorn o medi alterat d’imatges i missatges violents que agita la salut dels nostres joves? Però, per quin set sous no ens hi asseiem i s’intenta corregir la direcció?

No es disposà d’un credo deontològic quan calia fer-lo, pels mitjans de divulgació. Perquè, en l’actualitat la permissió del gèneres violents ha irromput en força en el món de l’audiovisual. L’ètica i control per una educació factible resta inexistent, no tan sols qui fa el producte, sinó també en certs nuclis familiars. Oi més, quan la finalitat és comercialitzar i  no  fer créixer persones capaces de llibertat i humanitat. Quan se sap que la influència dels progenitors en l’ADN només és d’un 30%, i la resta s’adquireix pels models establerts tant en la família com en la societat...

Són poques les TV o els criteris situats en aquest camp que propiciïn una instrucció lluny de ferir sensibilitats. S’ha confós la llibertat i el respecte per un individualisme desfermat. Hi ha una joventut consentida que la campa per allà on vol sense límits. La pèrdua de valors benefactors n’ha estat la causa.

La falta d’un futur clar i esperançador, gràcies a la crisi i crisi de valors, i la manca de feina, habitatge i una vida digna, han agreujat la situació de descontrol de la jovenalla. Han contaminat l’ambient. A molt jovent, les situacions desavantatjoses els han portat a tenir eternes hores de vagància, més que  a sentir-se útils, quan més o necessiten.

Qui s’inhibeix de la responsabilitat d’aquesta instrucció, després d’haver concebut les normes, quan l’Estat i els seus governs, han fet estavellar i fracassar lleis d’educació en detriment de milers i milers de persones? Perquè massa sovint s’han canviat, per finalitats polítiques i econòmiques no modèliques. Però poc o mai no s’ha considerat els mestres com els veritables professionals pedagogs vocacionals, coneixedors del temari.

Amb tot, només em resta dir amb aquest curt i dolgut article, a vosaltres mestres, professors, gràcies, malgrat la vostra vida infructuosa en algun moment a les aules; gràcies per la il·lusió, poc reconeguda, cap als infants i joves. Que si hi hagut alè a la vida també és vostre: gràcies!