Sempre m’ha agradat observar o el paisatge o el sol urbà amb tots els seus components. Anant pels carrers de Caldes de Montbui, on visc, un cartell d’una botiga em va cridar l’atenció. De les moltes coses que oferia n’hi havia una que em va semblar de consideració; fou el nom de piano. Si bé no vaig saber què oferien pel que fa a la funció d’aquest instrument musical, sí que el meu pensament em va portar a la memòria un fet anecdotari: el trasllat d’aquest teclat musical a una segona planta d’una casa, quan encara no hi havia elevadors.

I si la memòria no em falla, aleshores hi havia portadors de pianos. Es tractava de persones especialitzades a portar pianos d’un indret a un altre, encara que haguessin d’anar a un pis de qualsevol planta d’alçada. Tal instrument era carregat a l’esquena de la manera més primària que hom pugui imaginar, com si fos un sac de patates.

La primera vegada que vaig tenir l’ocasió de veure tal esdeveniment va ser a casa d’un familiar on un membre era professora de música, una professió molt lloable dins l’àmbit cultural d’aquella llar. El cas va ser que l’esmentada instructora de belles músiques necessitava un piano en un segon pis.

No era pas un piano de cua —com se sol dir— sinó un piano normal, però amb el seu corresponent pes: uns 200 quilos de càrrega com a mínim. El portador era un senyor de complexió grossa, ample d’espatlles, amb uns bons braços i cames, avesat a portar pesos.

Cal pensar que l’edifici havia estat construït per viure-hi i no per posar-hi pianos. Aleshores, per a tot trasllat de mobles a plantes superiors només hi havia una escala amb uns bons esglaons i l’amplada de l’esmentat accés era d’uns vuitanta centímetres, amb una barana de fusta al bell mig per tal de poder-s’hi agafar, cosa que, per cert, no facilitava pas la feina de pujar pianos.

El senyor en qüestió es comportava com un xerpa del Nepal, que sol portar la càrrega dels expedicionaris de l’Everest. Aquest, sense pensar-s’ho dues vegades, es va carregar aquell fato de piano, ben embolicat de mantes per tal de preservar-lo de tot cop i ben lligat al seu cos. L’home va anar pujant per les escales de manera pausada, piano, piano, és a dir, a poc a poc, com aquell que té tot el dia per anar fent. El recordo com si fos ara; era una persona poc conversadora, però molt conscient de la tasca que feia.

Una vegada superats tots els obstacles, amb molta destresa, va arribar al seu Everest, és a dir a l’habitació on la nostra compositora musical havia d’assajar els seus cants i melodies acompanyada del piano. El portador s’ajupí per tal de descarregar el moble musical i un assistent li va deslligar les cordes i, amb molt de compte, es va anar traient aquell pes mort de sobre seu, ajudat pel camàlic. Tot seguit, es van apartar els embolcalls de protecció per tal de situar-lo al lloc on corresponia de la sala. Només calgué la presència del mestre afinador de pianos per tal de posar-lo a punt de solfa.