Embolicat amb el suau tacte de la vella manta i olorant la flaire neta de l’última rentada a base d’herbes i flors, i després gaudir d’aquesta calor cofoia i tendra mentre van crepitant les brases vermelles del foc a terra i fumegen oloroses les pells de l’última mandarina que m’he cruspit.

Abans, m’he amorosit el paladar amb unes anxoves de l’Escala i unes llesques de pa amb tomaca ben amanides amb oli nou i tèrbol, i el porró de vi negre també ha cantat gloriós al caure a la gola i m’ha fet sentir bé. Us dic, amb aquests petits plaers de la vida no cal gran cosa més.

A la fi del dia, cansat de treballar amb la motoserra, suat i ple de serradures des del cap fins a les sabates tot mirant com s’esmuny el dia entre núvols acolorits, decideixo embolicar-me amb la manta i parlar amb el foc, que cada vegada cau més fluix.

Abans m’he observat emocionat al mirar un programa de cuina de TV gravat a la Catalunya Nord, a França, i en les diferents llars on es feia la gravació hi havia en algun racó de les estances les quatre barres, i pressentia amb orgull que aquella gent se sentia cofoia de ser catalana, encara que estiguessin en el país marginal. Es notava que les tradicions culinàries les sentien al cor, exaltant-los els valors de país i els gastronòmics, i potenciaven i em feien partícip dels seus anhels i de la manera de ser català amb orgull.

Llàstima que el govern de París (França) s’entesti a canviar el tarannà d’una gent, ja que per molt que vulgui, contra les arrels dels costums i llengua mai podrà el centralisme, i sempre reviscolarà sent l’arrel popular malgrat les traves oficials.