Llengua, estructura educativa, recerca, història, estructura social, dret, institucions, ordenació del territori, economia, sanitat, indústria, agricultura, navegació i pesca, turisme, música, cinema, producció literària, arts plàstiques, teatre, arquitectura i disseny, antropologia i folklore, esport i lleure, mitjans de comunicació, fet religiós i projecció exterior.

Aquests són els vint-i-cinc àmbits amb els quals es va organitzar ara fa cinquanta anys el recordat Congrés de Cultura Catalana per tal de fer balanç de l’estat de la cultura i de la societat dels Països Catalans. El 28 de gener de 1975 —aquest gener fa mig segle— va ser la data clau en la qual la Junta de Govern de Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar per unanimitat l’organització d’un congrés que marcaria una fita en l’imaginari col·lectiu a través de la seva iconografia.

D’aquesta manera, des del seu inici, el 1975, i fins al 1977, prop de dotze mil congressistes i mil cinc-centes entitats van protagonitzar un esclat de reflexió col·lectiva les reminiscències del qual encara són ben presents cinc dècades després a través dels valors fundacionals i el dia a dia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Unió de Pagesos de Mallorca i l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, entre d’altres.

Amb un Patronat d’Honor presidit per Jordi Rubió i del qual formaven part Joan Fuster, Joan Miró, Francesc de Borja Moll, Pere Ponsich i Joan Martí Alanis, cadascun dels àmbits va tenir una ciutat referencial, fruit d’una complexa organització que comptava amb una Comissió Promotora, una Comissió Permanent, un Comitè Executiu, un Consell Assessor i un Secretariat Cultural. Per posar només alguns exemples, si el 15 de maig de 1977 les resolucions de teatre tenien com a epicentre Alacant, les d’història tenien lloc a Balaguer aquell 9 d’octubre i Palma acollia el 30 d’octubre d’aquell mateix any les resolucions de producció literària. I Alcoi, i Perpinyà, i Manresa, i Tortosa, etcètera.

El manifest final que va elaborar-se fruit del conjunt de les conclusions debatudes —un autèntic programa de reivindicació cultural nacional— afirmava la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans i la necessitat inajornable d’iniciar un redreçament que s’encamini “a la superació de les formes d’opressió nacional i social que entrebanquen i frenen el seu normal i ple desenvolupament”. Per a la qual cosa, el Congrés projectava un nou model de creixement econòmic i social, així com una nova configuració de l’organització política a partir de l’autogovern i la democràcia. Cinquanta anys després de ser redactat, és interessant recuperar la documentació de l’època per copsar que, certament, semblava que tot estava per fer i que tot era possible.

Avui, la Fundació Congrés de Cultura Catalana —de la qual tinc el goig de ser el secretari del patronat— manté el llegat històric d’aquells anys intensos que compten també amb un cert paral·lelisme amb el moment actual. És així com cinquanta anys després d’aquella experiència de país —de Països—, aquest 2025 serà un bon moment per tornar a posar damunt de la taula les bases sobre les quals volem afrontar el present i el futur, per analitzar i debatre com ens mantenim, com ens cuidem, com ens comuniquem i com ens cohesionem.

Una ocasió idònia per poder redefinir-nos: amb compromís, coneixement i cultura.

Tenim història, tenim futur!