Trobar-se per parlar enraonadament sobre temes més o menys profunds, però d’una manera pensada i pausada, sempre m’ha atret l’atenció. Ja des dels temps de jove, sempre he procurat evitar parlar per parlar sobre temes minúsculs, i que surti sempre en la xerrameca el “jo no he sigut o la culpa no és meva”, o el que és pitjor, “has sigut tu i la culpa és teva”. Com diuen els meus amics del Delta, per acabar un tema de xerrameca s’ha d’emprar, amb èmfasi i determinació, la paraula “matat!” i fer el silenci, o tocar el dos o canviar de tema.

A les Illes, les que va conquerir per a la Corona d’Aragó el nostre rei en Jaume I, diuen que hi ha tres tipus de converses: enraonar, parlar i xerrar o garlar, segons el grau d'estètica i cultura perseguit.

No he sigut massa de tertúlies, però ara sí, passo un mínim de dues hores diàries de dilluns a divendres resseguint informatius de TV3, Els matins de l’Oltra, el Tot es mou de la Melero o La selva d’en Grasset. De les Balears el que segueixo més és el Uep, com anem, que toca els costums de la terra agrícola i marinera de les Illes.

En general, almenys als Països Catalans i en especial a les Illes, la Setmana dels Barbuts cauen la major part de les festes majors d'hivern.

Com diu Trump primer Amèrica, jo he de dir primer Lilla, i sense anar més lluny, el diumenge celebrarem Sant Sebastià i ens retrobarem entorn d’una paella que acostuma a ser centenària en assistents, enguany diuen 110, dirigida per la Montserrat Moix i el seu equip.

També veurem el seguici que van fundar i promoure els membres de l’associació de capgrossos i geganters i els seus ideòlegs, el Lete i la Puri, i es nomenaran noves pubilles i potser també hi haurà un pubill o fadristern. A l’església, la missa solemne de festa major, i el resilient i fraternal cor de Lilla, de la mà del seu fundador, en Josep Magrinyà. Escollim una foto de la nostra lloba i els seus petits cavallers.

A les Illes, per Sant Antoni és una explosió; recordem que els dos últims anys ja ho n’he escrit a Nova Conca; el 1.923, en la Setmana dels Barbuts, i el 1.924, en l’article de Sant Antoni a Sant Sebastià, ja vaig esplaiar-m’hi llargament sobre les vint hores de directes de la televisió balear i el seguiment, de dimonis, dimoniets, Sant Antoni, foguerons, completes religioses i exaltacions populars. Aquesta devoció a sant Antoni, ja s’instaura a partir del segle XIII la festa per ordre reial, per considerar que sant Antoni va ajudar els cristians, a conquerir les Illes, que estaven en mans de la moreria.

I el pi de Pollença de més de vint metres, tallat al bosc, baixat per terra i mar, entrat a la plaça la vesprada de Sant Antoni per una munió d’alots i al·lotes que el transporten a mà, i clavat a la plaça, ben envescat de sabó i saïm, donarà la glòria al jove al·lot o al·lota que arribi primer a dalt. Enguany ha sigut el jove de disset anys Jaume Coll, i s’ha aconseguit a les nou cinquanta-tres minuts de la revetla de Sant Antoni.

I de política, què? Si fem com l’estruç i tanquem ulls i cap, la política seguirà, tant si volem com si no.

Diuen que la democràcia pot passar per un mal moment, potser el pitjor des que es va restaurar de nou, mort Hitler i guanyada la guerra mundial pels Aliats el 1945. Mireu, Hitler es va suïcidar l’abril de 1945, i dos mesos més tard nos vas néixer al carreró de Santa Tecla, al redós de la catedral metropolitana de Tarragona.

Vaig créixer amb la llengua al cul, perquè aquí la democràcia que Europa va estrenar el 1945 no va arribar fins al 1978; i del 75, mort Franco, al 78 van seguir la repressió, els morts i la intimidació, perquè la Constitució recollís bona part de l’“atado i bien atado” del dictador.

I ara segueixen els mantres de “quien pueda hacer que haga” de l’Aznar, i la rebel·lió del Tribunal Suprem amb els Marchena Boys, i a l’espera del que digui el Tribunal Constitucional, que pot ser des d’un bàlsam per a la democràcia fins a una bomba.

I ara com ara el PSOE, passi el que passi, peti qui peti, agradi a qui agradi, té llicència per manar, com a mínim, fins a les eleccions del 27.

Tant si passa per una moció de confiança com si empresonen la dona o el germà del President Sánchez, o Puigdemont li fa una botifarra a l’estil president Laporta, com si no s’aproven els pressupostos, com si no té quòrum per legislar, i diguin el que diguin en qüestions de confiança.

Només plegarà si ell vol, o si ho mana una moció de censura, en la qual Junts no crec que tingui cap màgia oculta per permetre que se li pugui donar en safata la possibilitat que governi la dreta del PP, amb “l’ajuda” de Vox. I parlant de Vox, cal recordar que de la mà d’aquestes extremitats dretanes va sorgir el feixisme de Mussolini, Hitler i Franco.

L’única màgia que ens queda és esperonar els “companys socialistes catalans” perquè ens ajudin a aprofundir en el compliment del parlat i pactat al llarg de tantes converses.

I els que tenim clar el dret a decidir, procurar fer-se amics entre nosaltres.

I mentrestant manarà el PSOE, que vol dir tenir el poder.

Quan era un executiu de pel·lícula, per allà els meus 40 a 50 anys, i amb la majoria absoluta que va tenir Convergència a Catalunya, dèiem i deia que ara manen els meus i em sentia mig identificat amb el poema-cançó En paus d’en Serrat.

Acabaré recordant part d’aquells versos que ara en fan somriure; però, i amb els retocs generacionals adients, ara ja hi ha un jovent que ens ha agafat el relleu:

“Son guapos. Feliços, massissos, nocturns. Famosos, simpàtics, inútils i absurds.

Destaquen, s’ensorren, es torren al sol, esquien, naveguen, s’ofeguen d'alcohol.

Tenen més amics, però també més falsos. Més seguretat, però també més por. En paus.

Tenen més amants, però també més banyes, tenen més sabates, però també tenen dos peus. En paus!

Tenen més cognoms, però també la palmen; però això sí, després d’haver viscut com Déu”.