Aquest darrer cap de setmana, el diari The Times obria la portada de la seva edició en paper destacant les conseqüències econòmiques de la fiscalitat britànica que lidera el primer ministre laborista Keir Starmer, després de les eleccions del mes de juliol que van fer dimitir el líder “tory” Rishi Sunak com a conseqüència de la derrota dels conservadors en aquells comicis.

Així mateix, dissabte, la capçalera The Daily Telegraph posava el focus en les relacions diplomàtiques transatlàntiques amb els Estats Units a partir de l’arribada del president electe Donald Trump, quaranta-vuit hores abans que el republicà prengués possessió del càrrec al Capitoli, enmig d’unes temperatures gèlides. Per la seva banda, un altre rotatiu de referència, The Guardian, fixava la mirada a l’acord de pau al Pròxim Orient arribat després de llargues negociacions, també amb la participació dels equips del president sortint i del president entrant de la Casa Blanca. A la mateixa portada també hi llegim l’aportació a la creació audiovisual de Hollywood del director cinematogràfic surrealista David Lynch (1946-2025), nominat tres cops als premis Oscar i admirador de Stanley Kubrick.

Tot i que l’actualitat política britànica no és seguida de manera exhaustiva ni continuada des de la costa mediterrània de manera habitual —a excepció del periodista Lluís Foix, que havia estat corresponsal a Londres i que el 2021 publicava els seus records memorialistes a Una mirada anglesa—, sí que trobem moments comunicatius en els quals durant dies els debats institucionals del Regne Unit omplen telenotícies i tertúlies radiofòniques.

En són uns bons exemples dels darrers anys l’expectació pel resultat del referèndum del Brexit del 2015 —i les consegüents negociacions amb els representants comunitaris europeus—, les reunions disteses del primer ministre Boris Johnson al número 10 de Downing Street durant les restriccions pandèmiques del 2020, el jubileu de platí de la reina Isabel II del 2022, així com la successió de la corona en el nou monarca Carles III, pocs mesos després.

A més, la cultura anglesa i les referències britàniques sí que són ben presents, de manera general, en múltiples àmbits del nostre imaginari quotidià: de les portades de la col·lecció de novel·les del Club Victòria als aparadors de les llibreries —amb les seves tasses corporatives a joc—, fins a les samarretes i jerseis amb la bandera que sobreposa les creus de Sant Jordi, Sant Andreu i Sant Patrici, que podem observar amb tons vermells, blaus i blancs tot passejant pels eixos comercials de les nostres ciutats.

En parlàvem ara fa uns dies a la planta noble d’El Círcol de Reus, mentre copsàvem les enciclopèdies europees de l’època que reposen a la biblioteca de la societat anglosaxona, desxifràvem la moqueta verda que cobreix una gran quantitat de taules de fusta del saló —a l’espera que s’hi iniciïn els tornejos de bridge—, o guaitàvem pels finestrals vuitcentistes de la cafeteria neoclàssica, tot observant l’estàtua eqüestre del general Prim o quedàvem emmirallats pel detall imponent de la làmpada central del Teatre Fortuny.

Així, avui, a Reus, trobem encara un dels exemples més evidents de la inspiració britànica d’una connexió internacional que va marcar l’empresariat català del segle XIX i que avui els vols de low cost connecten amb la realitat turística dels caps de setmana del segle XXI.