Una infància a Montblanc als anys cinquanta o seixanta volia dir participar en la celebració de la festa del barri, amb l’orquestra i els veïns ballant i giravoltant. És anar a escola a l’edifici de la plaça on ara hi ha Ràdio Montblanc, TAC12 i dependències i serveis municipals, entre d’altres. És esperar el 8 de setembre, la Festa Major, viscuda i gaudida plenament, veient ballar els gegants a la plaça Major, el bestiari, la música... És visitar l’artista Palau Ferré a la seva casa taller de la Mufla, a la sortida de Montblanc anant cap a l’Espluga de Francolí. Admirar-hi els brillants i intensos quadres, olis sobre tela plens de paisatges i figures femenines somniades; les esveltes escultures i les artístiques i cromàtiques ceràmiques. És créixer vivint l’art en relació amb el territori, la cultura i els corrents internacionals.

Als anys setanta es concentra una època de canvis i transicions a nivell col·lectiu. A nivell particular, són els viatges a Mallorca i a França, els estudis universitaris a Tarragona... Als anys vuitanta i noranta, els fills, la família, són els anys del doctorat, la recerca, les llicències d’estudis... Mentre continua, també al segle XXI, una ferma vocació docent que ha format milers d’infants i joves, des del joc simbòlic, la comunicació verbal i no verbal en la infància i la lectoescriptura; passant per l’ortografia, la gramàtica catalana, la comprensió lectora, i la correcció i expressió oral i escrita; fins a la història de la literatura catalana i universal, la filologia romànica i les ciències socials. A això cal sumar-hi la feina feta amb els enriquidors plans d’entorn, els projectes pedagògics premiats amb un Baldiri Rexach, la introducció de la creació audiovisual a l’aula per parlar de poesia de proximitat...

Aquest ampli bagatge humanístic i cultural, aplicat a la formació i educació de la joventut, es desenvolupa en paral·lel a una altra gran passió: la història de l’art, i, concretament, l’art català del segle XX. Les visites a museus i a centres d’art conformen la quotidianitat, les lectures especialitzades se succeeixen, els congressos i actes; i, també, la ingent tasca de catalogació i d’arxiu, d’art i de premsa, segueix avançant.

Diuen que a la vida és útil saber quina és la missió que es vol acomplir. És cert que tots podem viure seguint més o menys els interessos o les inquietuds més perdurables o efímeres que anem tenint. I pot estar bé així. No obstant això, també és cert que si ben aviat detectem els àmbits que ens apassionen, als quals volem dedicar-nos, amb què més gaudim, o on creiem que és millor destinar el nostre temps, podem planificar projectes, objectius, i assolir progressos més grans. Aquests àmbits són particulars per a cadascú, però els qui trien dedicar-se als altres, amb finalitats culturals, socials, artístiques, de ciència, de salut, de territori... són projectes que transcendeixen especialment.

Així, doncs, el present, quan un té més temps i pot triar a què dedicar les hores, obre un horitzó ple de projectes que es van concretant. Els anys oficials commemorats per la Generalitat de Catalunya, els centenars d’actes arreu del país, les desenes d’exposicions... És un goig adonar-se com cristal·litzen els somnis, com s’estan assolint amb èxit i amb escreix els objectius, i com, al mateix temps, se n’obren de nous. Perquè les ments intel·ligents, inquietes i incansablement treballadores el futur i la felicitat els construeixen dia a dia.

A més, s’hi sumen els nets, el temps compartit, la transmissió d’uns valors personals, familiars, culturals, lingüístics i artístics importants per a la formació de les persones, i que ens acompanyen tota la vida, com un pal de paller.

Per molts anys i per molts projectes vitals i artístics més!