M’ho van diagnosticar fa uns quatre anys. Tinc tinnitus, una afecció auditiva que fa que em xiulin les orelles ininterrompudament, nit i dia, amb un so agut semblant al d’una nevera quan està en marxa. Puc dir que des d’aleshores no sé què és el silenci total, perquè precisament quan hi ha més calma exterior més se sent el piiiii dintre el cervell. Sembla que és degut una tensió excessiva del timpà, com el cuir d’un tambor massa tensat. No treu intensitat a l’audició, però sempre sents aquell xiulet que no para mai. Fins ara, la medicina no hi ha trobat remei. És a dir, hauré d’acostumar-me a viure amb un mal crònic que s’ha instal·lat en el meu cap i m’acompanyarà per sempre més. Hom s’hi arriba a acostumar, sobretot quan alguna activitat distreu l’atenció. Però a la nit, quan tot calla, sents sempre aquell xiulet insistent que no para mai. El que cal, doncs, és no obsessionar-se perquè és pitjor.

Amb tot, atès que, com diuen en castellà, “mal de muchos, consuelo de tontos”, aquesta circumstància em fa sentir més proper amb personatges que, com jo, han patit o pateixen la mateixa afecció: Bill Clinton, Barbara Streissand, Sylvester Stallone, Erik Clapton o el gran Juli Cèsar. No és que em faci gaire gràcia assemblar-me a aquests personatges, però almenys puc dir que no sóc jo sol a sentir aquell xiulet imparable.

Ara potser hi podria afegir el rei de les Espanyes. Des de dissabte passat deu portar clavada al cervell la xiulada monumental que va haver d’escoltar al Camp Nou. En el seu cas, però, hi ha un element afegit: se’n coneixen les causes, encara que es vulguin reconèixer. Si en el nostre cas podem confiar només amb pal·liatius, en el seu es podria extirpar de soca-arrel. En comptes de posar el crit al cel, només caldria veure els motius d’aquella xiulada, que n’hi ha, i molts.

Però fer d’una xiulada en un camp de futbol una qüestió d’estat és, tirant curt, una estupidesa, molt pròpia del tarannà dels que ens manen. En realitat, fins ara no han sabut fer altra cosa que indignar-se, però continuen –ells sí- fent el sord. No volen sentir el clam d’una societat que no està d’acord amb la seva forma de governar. Només saben respondre amb amenaces i càstigs. Però per aquest camí les xiulades seran cada vegada més freqüents i més intenses.

No diuen que en un país democràtic es poden expressar totes les opinions, sempre que sigui de manera pacífica? Algú va veure cap mena de violència en l’actitud dels més de cent mil “xiuladors” del camp Nou? Per què, doncs, es reuneix urgentment el Comitè Antiviolència? Caldria veure qui exerceix més violència amb les seves actituds: els que manifesten el seu desacord de manera sorollosa però pacífica o bé els que ens crucifiquen prement els cargols cada dia més?

A més, aquests estúpids hipòcrites que s’estripen les vestidures davant un clam pacífic són especialistes de l’insult i la difamació. Però com que els seus dards enverinats van contra Catalunya, ningú els ha demanat mai responsabilitats i, molt menys, han estat portats davant la Fiscalia de l’Estat, com ens passa a nosaltres. I és que, per més demòcrates que es proclamin, allò que fan en realitat és aplicar la llei de l’embut. Dos pesos i dues mesures, i “fot-li, que és de Reus”.  Piiiiiiipppp.