És una vivència d’Ifni, del servei militar.

D’aquell home tan sols en recordo el nom: Alfonso. Llavors el sabia sencer, però se me’n va anar juntament amb el diari de records, que se’m va extraviar. Una llàstima, o potser una sort, ja que el pobre home, per l’edat que teníem llavors, encara s’ha de trobar per les terres de la Península, i no desitjaria que aquestes pàgines li causessin mortificació.

Va arribar en plena campanya de l’atac de les bandes rebels, crec recordar que amb el regiment de Sòria; el que sí que és cert és que pertanyia a la infanteria amb l’uniforme caqui. Era un xaval jove, es podria dir de xaval. Quant al seu caràcter, del tot. Des que va arribar a Sidi Ifni es va enamorar de les dependències i del personal del Grup Mixt, de l’Estat Major, passant-se hores senceres en les nostres estances. Te’l trobaves al menjador, a les cotxeres, als dormitoris, a la cuina... Aquell edifici del govern acabaria per no tenir cap secret per a ell. No deduíem quina comesa exerciria en el seu regiment. Algun espavilat va opinar que els seus caps li donarien solta per no aguantar-lo. Era un plom, un pesat de parla apegalosa i untuosa.

Personalment, més que insuportable em resultava fatigós. Era el tipus més pesat de l’exèrcit d’Àfrica: enganxós, insistent, pesat; una joia. La seva família caminaria feliç en tenir-lo a dues o tres mil quilòmetres. El mateix enginyós d’abans el va batejar com el Niñón Cabo Alfonso, sent que l’interfecte era, per a més inri, caporal.

Una de les seves qualitats era no donar pas a ningú quan ell parlava, sent alhora impossible interrompre’l quan prenia la paraula; per la qual cosa, vençuts per la fatiga moral, decidírem deixar-lo a un costat.

Aquella tarda va arribar amb una cartutxera i una pistola. Era una Astra. Es va asseure a la llitera enfront de la meva i, desenfundant-la, tractava d’explicar-me com funcionava manejant el mecanisme amb certa destresa. Això em va fer confiar; vaig creure que dominava l’art de les armes i com de costum no li vaig prestar massa atenció. Amb tot, aquella pistola em tenia intranquil. En el profund del meu interior em deia que alguna cosa no marxava bé. Ell anava manipulant l’arma per damunt i per sota, per la culata, pel canó. La descarregava i carregava repetidament introduint i traient repetidament el carregador, fent sonar els xacs habituals. Jo escoltava distretament els seus comentaris: mentre anava arreglant d’esquena la meva tranquil, ell monologava: “veus? Es treu per aquí, es fica per allà...”, fins a arribar a la inquietant frase: “I una vegada muntat el carregador i entrada la bala a la recambra —crac, crac—, queda llista per disparar”.

La frase “queda llista per disparar” em va alarmar. Quan va pronunciar “disparar”, em va alertar el meu sisè sentit. Vaig girar-me, vaig veure que tenia la pistola encanonada irresponsablement cap a la meva persona, llavors instintivament vaig cridar alarmat: “Aparta--la”. Ell va fer al mateix temps separar-la de direcció i prémer el gallet. Sort d’obeir. La bala va passar tan sols a uns centímetres de la meva orella esquerra. Els suficients per no haver-me mort.

Aquell dia va intervenir a favor meu l’àngel de la guarda. El tret va sonar com un tro. Vaig sentir el brunzit al costat de l’oïda. Per pocs centímetres no em fica el projectil en ple front. La bala va creuar l’estança rebotant en un racó del sostre, per anar a parar a una paret lateral, i caure finalment morta a l’esquena d’un brigada del seu regiment que en aquells moments creuava la sala. Aquell home va empal·lidir. Jo vaig empal·lidir; Alfonso, blanc com el paper...

—Què ha passat? —van preguntar unes veus del pati, entrant alhora a tropell uns companys als dormitoris.

S’ha disparat una pistola…

El mateix brigada es va emportar l’Alfonso i les seves pistola i cartutxera, mentre jo reafirmava repetidament la meva veneració a l’àngel de la guarda, del qual, des de llavors, en soc un decidit partidari.

Crec recordar no haver vist l’Alfonso des d’aquell dia. L’arrestarien, per descomptat, però no vaig saber la magnitud del càstig. Espero que el fet que fos un ingenu li atenués la sanció.