Tots sabem del va aquest joc de paraules. Ho centrarem literàriament: és una alternança d’exigències i concessions, és deliberació, discussió, especulació, estira i amolla, transacció, frec a frec, torcebraç.

Forma part del mercadeig de la vida, i en la política del dia a dia, i en democràcia, té la seva gracia i els seus valors, sobretot en societats com la nostra, en què, ara i avui, la governança política passa sovint per un joc d’equilibris.

Avui començo l’article veient al fiscal general de l’Estat anant a declarar com a imputat, encara que crec recordar que més que imputat és investigat, almenys fins que una resolució parli de processament o inculpació. Però imputat és una paraula més forta, i deu vendre més.

Serà la primera vegada, en la nostra jove democràcia, que el fiscal en cap pot ser interrogat per un fiscal de categoria inferior, ja que, com a l’exèrcit, són jeràrquics. Bé, pot ser interrogat, però no s’ha deixat.

El rerefons és un possible delicte de revelació de secrets, que ve a dir que potser s’ha filtrat una informació d’un tema que està sota el secret professional.

Sí, ja sé el que és el secret professional, i també sabem el que és el “secret de l’ametller”... que el sap un de cada carrer!

Però, ui! El personatge que reconeix un presumpte frau fiscal, i algú va filtrar la notícia, és l’home o company de la presidenta de la Comunitat de Madrid, i el Tribunal Suprem està fent la seva investigació, per si de cas.

Ah! Rememorant l’estira-i-arronsa dels partits polítics; recordo els anys i panys de Convergència i Unió remenant les cireres i els caragols amb socialistes i populars. Llavors l’extrema dreta estava diluïda entre els franquistes del Partit Popular, però encara no havia saltat formalment a la palestra.

Ara estem sortint del penúltim entrebanc, i dic penúltim perquè segur que no serà l’últim, entre Junts i altres dependències, i els socialistes com a contrapart, tant els catalans així més trempats i oberts i els socialistes d’Espanya, tant la normaleta com la profunda, la que no acaba de distingir entre estat espanyol i nació, catalana o basca.

I parlant dels bascos: amb l’últim acord, desfermat, per fi es retornarà la propietat del palauet de l’avinguda Marceau, de París, que va adquirir el Partit Nacionalista Basc per a govern i exili d’Euskal Herria i que la Gestapo va entregar al govern franquista, i encara no s’ha retornat 50 anys després de la mort de Franco, havent-se acordat amb Aznar i amb la llei de memòria històrica.

Aquí el lehendakari va tenir més sort fugint, el que no va fer el president Companys, que va acabar detingut per la Gestapo, entregat a Espanya pel comissari Urraco, afusellat i màrtir.

Nos, català, partidari del dret a decidir, trobo que aquest exercici intel·lectual de tenir de reunir-se per decidir i parlar i dir, i recordar pausadament, té de ser bo per enfortir la democràcia.

I una terra com la nostra, que està sortint de cent anys de guerra i dictadura, té una democràcia que va començar amb un retard de quasi quaranta anys respecte de bona part d’Europa, incloses Alemanya i Itàlia i altres culpables d’haver començat i perdut la Segona Guerra Mundial.

Suposo que ja sabeu el perquè d’aquest retard. El recordaré per als més joves.

Doncs les Alemanya i Itàlia feixistes, morts Hitler i Mussolini i les seves dones, el 1945 i perduda la guerra, tots van tornar a ser demòcrates. L’únic feixisme que va restar va ser Portugal i Espanya; Portugal la va acabar amb la Revolució dels Clavells, oficialment el 25 d’abril de 1974. Recordo que amb la meva companya, que llavores érem amants, com ara, però sense estar casats, vam anar corrent a mirar, veure i olorar.

I el 1975, el dictador Franco moria al llit, entre els honors dels seus i amb la pretensió de l’“atado i bien atado”, i el seu eco, o tornaveu, d’“el que pueda hacer que haga”.

Doncs, des de la meva petita atalaia de la Conca, desitjo que el que s’ha pactat entre Junts i el PSOE es vagi complint, encara que les trifulgues, crisis i contingències que aniran passant, em recorden, en clau de humor, per a mi sempre preferent, aquells versos de La Trinca, quan ens descriu “l’IVA fet fàcil”. Acabem amb un tastet.

“Resta-li el gravamen del passiu acumulat, sobre la base impunible de l’import quantificat, amb la prorrata transitòria singular, deduïda de la quota del valor amortitzat.

Fot-li esgarrapada al gravamen submergible, i estomaca-li la quota a la base disponible. La prorrata me l’enganxes pel ganyot, i li esclafes els barems amb la tassa del burot. Trinxa-li la base i estossina-li la quota a l’impost que borineja sobre cada operació.

...I quan arribi el moment de la liquidació, s’ha de calcular amb molta atenció, perquè el superàvit dels actius i dels passius, sigui la quota tributària més el plus de la inflació.

...I quan arribi el gran moment ineludible i esperat de fer efectiu el requisit de tributar:

Se li suma, se li resta, se li puja, se li abaixa,

se li apunta , se li esborra, se li tomba, se li gira.

T’ho repasses, i t’ho miris com t’ho miris...

Sempre et tocarà, pagar”.