Sempre que busques una mirada còmplice, com els gats quan busquen l’escalfor d’un raig de sol, o uns ulls que es fixin en els teus, sembla que demanis a la vida l’almoina en una safata de taló alt, i l’amor, que és la cura de molts mals, és també un mal, segons com es miri.

Quantes vegades t’has sentit com aquella fulla seca que sura damunt el corrent d’aigua, sense destí ni objectiu, només anar lliscant damunt el rierol, i amb les ones del vent anar saludant amb el cap, pujant i baixant les onades, mentre acosten el cap els joncs i somriuen el xops i pollancres.

Lluitar contra el destí no té sentit, igual que aquell corrent d’aigua mai més tornarà al lloc de partida.

Podries anomenar dates, amb la veu d’un adeu, i mirar-te en l’espill de la cambra, i sentir odi de l’espill, perquè ell reté la imatge, i recordar uns ulls, en què hi ha tot un univers de joia. És la vida, és el cel blau, és el vent tebi, és l’albada roenta i la tremolor dels genolls, és la lluita per seguir.

No crec que sigui de llàgrima fàcil, però en determinats moments, sentint algunes cançons, s’obre el cor i els sentiments, barrejats amb records, fan una explosió d’emocions io puc evitar que s’escapi alguna llàgrima galta avall.