El 23 de febrer faràs 22 anys. Vas néixer 22 anys després del cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 1981, produït quan nomes portàvem tres anys de jove democràcia i veníem de quasi tot el segle XX de dictadures d’extrema dreta.

Recordem el molt que et vam gaudir fins que vas fer la primera volada, més o menys per la teva adolescència madurada. Vas omplir el nostre mas de Lilla i el poble petit i eixerit i els seus carrers de crits, corredisses, festes i rialles.

Als meus avis, pagesos del Morell, també els va passar el mateix; em van gaudir fins més o menys l’edat del primer vol. És natural.

Als 75 anys vaig començar a escriure literatura més o menys autobiogràfica, i ara és un no parar, ja que la trobo més satisfactòria que la literatura jurídica, de la meva professió principal, i a més no tens d’escriure a canvi de diners.

I ara, a la porta dels meus vuitanta anys, no anar darrere dels diners i viure com un benestant és una canongia agnòstica, que espero que m’acompanyi fins que la parca digui prou.

T’he seguit en el curs dels teus 21 anys, que s’ha produït al llarg del 2024, i els he comparat amb els meus 21, que es van desenvolupar del juliol del 1976 al juliol del 67, ja que ens portem quasi 60 anys de diferència.

Saps que et vaig vindre a veure a Àustria i no vam arribar-hi a temps, ja havies marxat. No escarmentem i vindrem a Zúric amb al bon temps, si ho veiem clar i la salut acompanya.

T’he espiat per TikTok, encara que ja no passi dels e-mail i els whatsapps. Et veig segur de tu mateix, didàctic, i donant idees, explicacions i justificacions al dia a dia, amb un punt de passió i convenciment.

Potser tens fusta de pedagog, dones consells per evitar frustracions i per seguir endavant, que trobo proper a la cultura de l’esforç, que saps que hem predicat la gent de la meva generació.

Has après i treballat a Graz, Àustria, i a Zúric, Suïssa; has fet escapades per bona part d’Europa, vas perfeccionant els teus idiomes i els teus polarsteps. Ja has fet un salt als EUA i el seu parent pobre, Costa Rica. I per Catalunya, a veure els teus, vas tornant.

Sembla ser que tens una nòvia; mira, en això ens assemblem. Jo a la teva edat també tenia nòvia joveneta, un festeig de sis anys fins al meu casament. Vaig acceptar parlar castellà entre nosaltres, i no practicar sexe, perquè la religió ens ho prohibia; es podia anar a l’infern per tota una eternitat.

Es veu que en aquella època em privava “matar el pare”, que és una figura metafòrica que utilitzava Freud per expressar el moment en què les persones maduren i deixem els pares de banda, i que vam tornar a posar de moda la meva generació de boomers capficats.

Als 21 anys tu vas sortir a buscar un somni, i jo vaig tornar fracassat a Tarragona.

El meu pare em va preparar en safata de plata cinc anys de col·legi major, amb el plat a taula i la facultat de dret a l’altre costat de la Diagonal, i jo vaig tornar rebotat a Tarragona, als dos anys, i amb l’estigma d’inadaptat social, i molt enfadat amb mi mateix, que és molt diferent de trobar-te bé amb tu mateix, que després he descobert que és la medecina que els psiquiatres i psicòlegs recomanen per anar per la vida: trobar-se bé amb un mateix.

Em vaig instal·lar per dormir dos anys a casa l’àvia paterna, al casc antic de Tarragona, just a la casa on vaig néixer, i ella, ja viuda, més contenta que un gínjol. Vaig començar a remenar alguns diners, venent llibres jurídics a professionals del dret i iniciant una cartera d’assegurances.

La carrera la vaig seguir estudiant com a alumne lliure i a nivell d’aprovats raspats entre juny i setembre. Als 23 anys ja exercia com a advocat, mirant de reüll el despatx de mon pare, que lògicament em va ser de notable ajuda, però ara que ja puc fer balanç de tot, he vist que els meus clients habituals van ser generacionals, i els assumptes grossos em van caure dels meus 40 als 50 anys i de la mà del dret mercantil i com a real estate, molt diferent del dret civil, preferent de la clientela de mon pare.

Als teus i meus 21 anys, els teus l’any passat i els meus del 1966 al 1967, soc nascut el 4 de juliol del 1945, vaig fer a l’estiu a Castillejos (terme municipal de l’Arbolí), el primer curs de milícies universitàries i vaig sortir-ne sergent d’infanteria, i després, al fer estudis nàutics de patró de iot, em van comunicar que em passaven a la marina com a reservista.

La mili era obligatòria, però milícies era voluntària i tenies de passar per examen físic previ, i després uns 20 exàmens escrits, amb els dos estius de campaments i fins a sortir-ne sergent o alferes o suspendre i seguir la mili normal, que era el doble de temps. Els quatre mesos de pràctiques vaig cobrar el que corresponia com a sergent de l’exèrcit.

Als meus 21 anys estava conformat, matant el pare, lluitant amb els pecats mortals de la religió catòlica, que em van atrapar anys i panys. Lluint nòvia jove i maca i parlant castellà, perquè em deuria semblar més fi.

I el 1974, l’any dels meus 29 anys, i ja pare d’una bessonada, la meva singladura vital va fer un canvi de rumb, que em va fer recomençar de nou. Recordo telegràficament.

Defensava Heinz Ches, els militars em van prometre que li posarien 30 anys, i deien necessitar una toga entre els sabres del consell de guerra. No ho van complir i el van matar junt amb Puig Antich. L’últim garrot vil a l’Espanya de Franco. Era el 4 de març de 1974, l’any passat va fer cinquanta anys.

Això en va marcar per sempre i vaig recomençar de nou, en el religiós, matrimonial, jurídic, econòmic, lingüístic i polític, tant l’estatal com el nacional.

Però complint les càrregues i satisfaccions paternofilials, sempre i per sempre; deixant als meus hereus la nua propietat del meu patrimoni, i des del 1966, data de la separació documental de la primera muller.

Després ha vingut un llarg camí, on es tenen de saber reconstruir nous projectes, refer les autoestimes, reconsiderar els teus orígens i la teva identitat, i el teu nou projecte de vida. Els temps han sigut immillorables per als que vam descobrir la democràcia i el nou món que recomençava.

Tu, que ja no vas néixer sota una dictadura, crec que encara ho pots tenir millor. Mira, compara i decideix.

Com acostumo a acabar els meus articles amb un xic de poesia, recordaré que als meus 21 anys vaig descobrir l’Ara que tinc vint anys d’en Joan Manuel Serrat, que sovint m’has sentit cantar. Bé, ja no puc parlar amb massa propietat, que em sento bullir la sang, però el poema-cançó em segueix sent vigent en el següent:

“Vull cantar a les pedres, la terra, l’aigua, el blat i el camí que vaig trepitjant. A la nit, al cel, aquest mar tan nostre, i el vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull cantar a l’amor, el primer, el darrer, el que et fa patir, el que vius un dia.

Vull alçar la veu per cantar als homes —i les dones, afegeixo— que han nascut dempeus, que viuen dempeus i que dempeus moren”.

Anys i bons, company!