Aquestes nits, per els que som caçadors al Delta, són molt especials.

La legislació vigent ens deixa caçar quatre nits durant i mentre la lluna fa el ple.

La màgia d’aquestes nits la podem trobar en la manera de caçar, o com de “lluents” són llacunes més o menys grans escampades per les diferents parts de la conca del riu, o entremig dels arrossars.

Els ànecs acostumem a entrar en aquests llocs per menjar o beure aigua dolça, o per arreglar-se les plomes i netejar-les, també per resguardar-se del fort vent que bufa de tant en tant per les contrades.

La paciència és fonamental per tenir èxit, el caçador mai sabrà l’hora exacta en què vindran els ànecs, mentre, entatxonat dins una tina (tub de formigó clavat en mig del cordó —camí que va d’un lloc a un altre—), espera pacient que arribin aquests animals.

Entretant la lluna fa el seu cicle, i des d’allí ensorrat a terra, gaudeixes (si no hi ha núvols) de la majestuositat de la cúpula del cel, espectacle fabulós amb mils i mils d’esquitxos lluents penjats en mig del firmament. Ja de per si mateix val la pena aquesta funció, i sol, mirant com es mou la lluna il·luminant els diferents racons, amb les ombres esquives del rostoll de l’arròs, el canvi d’aire, els diferents sorolls que fa el vent travessant els canyars, les siluetes dels diferents moixons noctàmbuls que no són ànecs i passen per damunt, les llumetes de les cases o poblets propers, tot un espectacle per viure.

Mentre els ànecs no venen, mil coses passen pel cap i la memòria i també els detalls de les últimes caceres.

Les hores van passant, i si aleshores els ànecs no acudeixen als arrossars al lluent, decideixes pujar una mica més la cremallera de la jaqueta i aguantar una estona més, i si per fi entren a menjar o a beure els saludem amb l’escopeta.

És una caça entretinguda, que pot durar des de la “prima” (les últimes llums del dia) fins a altes hores de la matinada, tot dependrà de cada caçador i de les circumstàncies que envolten la cacera, els animals que apareixeran, el temps, el cansament, la son i les ganes.

Si la sort t’acompanya i fas una parella d’ànecs de lluna, ets l’amo de tu mateix. Anar a plegar l’animal en mig la fosca, xafant fang i aigua en mig del quadro d’arròs, i endevinar per referències el lloc on ha caigut, és tot un encert, i veure el “pato”en aquell rostoll potes amunt, és una més de les satisfaccions que dona aquesta cacera.