Damunt la carena tremola el terra, i bufa un aire estrany. Al cim del tossal Gros, una boirina surt del nas del gegant, un vapor dens i humit que s’enganxa entre pins i alzines i deixa “la peluda” damunt del roquer, que tots els pobles de l’Alt Camp i la Conca veuen i no n’endevinen el perquè.

Entre els corriols i reguerots s’esmuny l’aigua de les fonts i l’aire porta una fartum de digestió pesada i rots agres que deixen mala astrugància en l’ambient, mentre el gegant segueix endormiscat i deixant anar el so de flatulents efluvis enrederint tota la serralada.

Els prenafetencs que han pogut arribar fins a la font de Miramar respiren més tranquils, sembla llunyà el perill; però no és de fiar, aquesta pau, en qualsevol moment pot aixecar-se el gegant i xafar collites de l’horta i vinyes de trepat, apropar-se a la Barceloneta i trencar portes i balcons per endur-se el vi del celler o el pa del forn que toca al camí que porta a Lilla.