La gent jove no ho sé, però aquest articulista en sap força, dels últims cent anys i escaig d’Espanya; i Catalunya, sempre a remolc de les decisions de l’estat espanyol, que perduda Cuba, va voler refer el seu imperi i “prestigi” a l’Àfrica. Espanya va ocupar i guerrejar, defensant el seu protectorat al Marroc, que era molt minso comparat amb el de França.

Així, la lectura d’El gemec silenciat, de l’escriptora Enriqueta Moix i Maré, m’ha fet reviure lectures oblidades, i incompetències desmesurades de les cúpules de servidors de l’Espanya que portava de matança en matança els seus joves, almenys els que no es podien lliurar de la mili pagant, o escapant-se cap a França, que va ser el cas del meu avi del Morell i de l’avi de la meva companya de Nonasp.

Enriqueta Moix, en el seu últim llibre, fa un lúcid i minuciós seguiment dels espluguins generacionals que els va tocar anar a la guerra del Rif a cavall entre el 1921 i el 1922, i en especial d’en Joan Sabaté Bonet, basant-se en una resta de cartes per ell escrites, i l’estudi i interpretació dels dies i les seves circumstàncies. En Joan Sabaté, per una prudent discreció i ordre dels comandaments, que prohibien que s’escrivís sobre malifetes o desgràcies, poc va dir i escriure. Coacció que es rematava amb control i censura de textos i el seu càstig.

En Sabaté generalitzava, que estava bé, però detallava dies i llocs que, contrastats, s’han situat, amb l’ajuda de la investigació i seguiment dels diaris de la època, sobretot els de fora d’Espanya, en l’os del moll de les matances i les seves i conseqüències, que les cartes, en obligat castellà, no concretaven.

Així, diu que Nador és més bonic que Melilla, però afegeix que això era abans de quedar destrossat, ja que no va hi quedar cap casa sencera.

Les cartes comencen amb l’arribada a Melilla el 15 d’agost de 1921 i acaben amb el seu retorn, l’última és també de Melilla, l’11 de maig de 1922. Són nou mesos.

Just van arribar després del desastre d’Annual, en què el general Fernández Silvestre va iniciar una acció per endinsar-se a la zona interior del Rif, i el 21 de juliol, collats pels rifenys, comandats pel rifeny Abd-El-Krim, van abandonar les posicions en retirada i de forma descontrolada. Les baixes van ser 13.000 espanyols morts contra un miler de rifenys i grans pèrdues territorials.

A Espanya el desastre de Annual va acabar amb la monarquia d’Alfons XIII i el començament de la dictadura de Primo de Rivera, que va ser del 1923 al 1930.

Als soldats de l’Espluga de Francolí i de tants llocs de Catalunya, gent forçada, als quals no interessava en absolut aquesta guerra, els va tocar tornar a reconquerir i arribar al lloc de les grans matances. Aquests van ser els nou mesos de guerra que li van tocar al protagonista d’El gemec silenciat.

Només reproduirem un tastet de la mà del llibre de l’escriptora Enriqueta Moix:

“El 29 de setembre del 1921, des del Xoco El Arbaa, un petit refugi, van sortir a buscar un comboi d’aliments, cartes i armament que estava bloquejat per focs creuats de guerrillers i se’ls havia d'anar a ajudar. A l’ordre de córrer en la direcció del comboi, van començar a sentir i a notar les bales, unes penetrant en els cossos dels soldats que anaven caient per terra. Un coronel dempeus pistola en mà ordenava als homes avançar, i un altre, tinent coronel, donava l’ordre al revés i els feia tirar-se al terra. El coronel que estava dret va ser silenciat per una bala que li va foradar el crani. El comboi es va aconseguir que entrés al fort, a canvi de dos mil moros, berebers, morts i 500 espanyols.

El 24 d’octubre de 1921 es va recuperar el “monte Arruit”, i van veure a l’esplanada una munió de cossos momificats, alguns bastant ben conservats, d’altres esventrats i mutilats.

El 26 de febrer de 1922 van arribar al cim del Gurugu, que amb els seus 900 metres era la muntanya més alta de la zona.

El 9 d’abril de 1922 van protegir un comboi que anava a la cabila de Dar Quebdami. Van prendre moltes precaucions, doncs el 25 de juliol de 1921 el coronel Araújo, assetjat i amb nombroses pèrdues, va decidir pagar 5.000 pessetes a canvi de rendir-se i entregar les armes, sense cap tret més; i en lloc de fer-los presoners, els van matar a tots, i sembla ser, pel que deien les notícies de l’època, que eren un miler.

Al final, el setembre de 1925, el dictador Primo de Rivera va pujar dalt del cuirassat Alfons XIII, per dirigir en persona el desembarc d’Alhucemas, que aquesta vegada va sortir més bé, i es va anar acabant la guerra del Rif 1921-1927.

Les conseqüències: la dissolució de la república del Rif i la captura del seu cabdill Abd-El-Krim, que va ser deportat pelsfrancesos a l’illa de Reunion, i el restabliment de la dominació colonial francoespanyola, i la mort de 25.000 soldats espanyols, 27.000 de francesos i uns 30.000 rifenys.”

I em queda l’experiència personal i molt agradable de les quatre o cinc vegades, l’última ja fa més de vint anys, que he fet turisme pel Rif, fent nit o nits a Chauen i Ketama, i gaudint del seu cànnabis de quilòmetre zero, però evitant compra i transport cap a la Península, ja que, com a jurista vaig ser dels que va predicar i defensar l’autocultiu per a autoconsum, fins que a finals del segle passat una sentència em va donar la raó, com van recordar els primitius xats de l’època, just abans del boom de les xarxes socials.

Ah! A Ketama, ja fa vint o trenta anys, i parlant amb un rifeny dels que volen la independència del Marroc, i sabedor que a Catalunya van entrar els moros mercenaris amb l’exèrcit de Franco, em va presentar un rifeny, molt vellet, que deia que havia matat a Catalunya, i fonamentalment a la batalla de l’Ebre, més de cent soldats de la República.

Franco va reclutar els millors tiradors del protectorat del Marroc. Em va dir que disparava des de llocs d’observació llunyans. Molts queien a les trinxeres contràries, si s’exposaven, per un mínim descuit; només era qüestió de punteria, temps i paciència.

Em resta, per a un futur proper, escriure de la mili de montblanquins a Sidi Ifni. L’any 2000 hi vaig anar, amb els germans Contijoch, Bordell, Sánchez-Cid, Pere Sagues... acompanyant en Contijoch i Bordell, que hi van estar i es van trobar amb Ramon Rosselló i d’altres. Era el 1957.