De menuts ens deien que havíem d’escoltar els grans, una lliçó que vam aprendre molt bé; tant era així que, avui que també soc gran, el record i la memòria em porten a les paraules escoltades. A allò que els nostres padrins ens deien d’escolta bé el que diré.

Ens explicaven que, en temps de guerres, fer-se voluntari a l’exèrcit era una obligació, més que una devoció; tant era així que s’havia fet popular una expressió: “Voluntari? Ni a les sopes!”. Per què, sopes? Doncs perquè les sopes eren un plat d’aliment bàsic, molt popular, que tothom arribava d’alguna manera o altra a poder-ne menjar; no era una exquisidesa; en canvi, sí una necessitat.  Però, en el cas que ens ocupa, tot i que les sopes podien ser molt necessàries, encara que en donessin, pel motiu que fos, no se’n volia. Per això l’expressió: “Voluntari? Ni a  les sopes”, per negar tota possibilitat voluntària d’enrolar-se a un exèrcit.

Tot i que hi ha sopes de tota mena, no m’hi referiré de manera expressa, però sí que faré esment de l’origen de la sopa d’all, que, de ben segur, moltes persones de la meva generació n’havíem menjat. Es conta que l’inventor de tal aliment fou el rei Jaume I el Conqueridor. S’explica que un dia, el nostre rei, anant de cacera, es va perdre pel bosc. Al fer-se fosc, va anar a parar a una cabana de carboners. Tot i que el nostre monarca tenia molta gana, en aquell lloc no hi havia res per menjar, només quatre rosegons de pa i un grapat d’alls. El nostre sobirà va manar que li bullissin aigua i tot seguit feu posar els minsos aliments en un plat i els escaldà, i així feu una sopa que va trobar boníssima.

A la nostra infantesa, d’aquesta sopa en dèiem sopa escaldada, que consistia en llesques petites de pa sec, un gra d’all, un rajolí d’oli i una punta de sal. Eren temps de molta carestia. Amb el temps aquest plat va millorar amb un sens fi de condiments; res a veure amb el seus austers inicis.

S’explica que en el codi d’Hammurabi, a Mesopotàmia (1795-1750 aC), s’hi troben dades d’etapes passades en què, quan l’home inventà la ceràmica, feu alguna olla per tal de poder-hi escalfar l’aigua. És de suposar que hi posà ingredients per fer una sopa. Ara bé, segons Coromines, l’origen etimològic d’aquesta paraula prové d’una paraula germànica llatinitzada, suppa, que designava una llesca de pa escampada en líquid. Els entesos ens diuen que el pa mullat en el brou pot haver estat l’avi de les grans sopes europees.