Tornem a fer el seguiment del veler Miuroc Tu, en què els companys navegants donen la volta al món.

Al Nova Conca del 23 de març de l’any passat ja vam fer-ne un article, “Volta al món amb veler”. El Miuroc Tu va començar a Europa amb Urbano de Armador, i des de Cap Verd; Atlàntic, Canal de Panamà, Pacífic, Galápagos, Polinèsia. Cada any el vaixell es queda on toca, i l’any següent, nova embranzida, o inclús dues en un any, o el any 2021, quiets per la pandèmia. La penúltima era la tretzena i van fer de Nongsa Point, a Indonèsia, a Phuket, Tailàndia. I i ara fan la catorzena etapa, i ja tindran fet un 80%del quilometratge de circumval·lació, del globus terraqüi.

La informació privilegiada me la dona estar inclòs en el xat de les seves travesses. Ho visc des dels records de les meves experiències nàutiques, més menors, ja que el que més he fet ha sigut, i reiteradament, quasi tots els ports i marines dels Països Catalans, inclòs l’Alguer, a Sardenya. Bé, també l’Atlàntic, amb el Rodamon fins a Lisboa; i fins a Amèrica, però ja en vaixell gros.

Vagi, doncs, navegants, el desig de pau, so de mar i harmonia.

Anem per feina. 11 de febrer: Quatre intrèpids mascles d’uns 70 anys de mitjana volen des de Barcelona, i en 17 hores de res, arriben a Phuket, on el Miuroc Tu els està esperant.

Seran 1.500 milles nàutiques de Phuket, Tailàndia, a Kochi, a la província de Kerala, ja al sud-oest de l’Índia continental. Abans, i a Galle, Sri Lanka, es retrobaran amb llurs parelles, que han volat fins a l’aeroport de Colombo i navegaran junts les últimes 400 milles.

L’armador segueix sent Urbano; el Joan M., també armador d’un vaixell d’eslora similar —el Laidac, amb el qual encara anem cada any a les illes Balears, al juliol sortint de l’Ampolla—, ha fet conjuntament els tres mars: Atlàntic, Pacífic i Índic. Repeteix el conegut com a Manolo, que ja es va incorporar a les antípodes, i s’hi estrena Fermín, un farmacèutic que a més d’administrar la farmaciola farà de xef.

12 de febrer: Es posa el vaixell a so de mar i se l’avitualla. El xef comença a fer fons de sofregit, que segons Josep Pla, és la mare de una bona cuina.

13 de febrer: Tripulació i vaixell a punt. La paperassa per sortir del país, lenta i feixuga, però amb un fons d’amabilitat tailandesa.

Salpen. Adeu, Phuket, nomes queden 1.100 milles fins a Sri Lanka. S’entravessa per les illes Nicobar, a prop de Tailàndia i Indonèsia, però oficialment és de l’Índia. Diu l’experiència que no es pot desembarcar a excepció d’emergència, prevista per les lleis de la mar. Diuen que volen protegir els costums d’uns indígenes que viuen a la seva edat mitjana. Altres diuen que allí es fan proves nuclears.

El xatejador Javier els acomiada amb prosa poètica, en farem algun tastet: “Com el desig de vents nobles, corrents aliades, que el Miuroc Tu avanci amb gràcia, doncs navegar no és moure’s dins de l’aigua, sinó fondre’s amb ella”.

El 14 de febrer, silenci, en ruta. El 15, dissabte, arriba el comunicat dels navegants. Ja han superat dos dies i van per la tercera nit de navegació. El xef funciona; xuletó de boví australià, merlot xilè, es veu que també fa de sommelier, i pularda al curri. Ja porten 40 hores a vela.

Al comunicat del dia 16 de febrer, diuen que passades les illes Nicobar, i entrant a l’Índic profund.

Es dispara el carret, peix o brossa? Cadascú al seu lloc. Pugen un peixot d’uns 20 quilos, deu ser així, però els caçadors de la meva època dèiem “caçador de perdiu, caça menys del que diu”. Bé, potser només feia 17 quilos, però ja l’han filetejat i congelat per combatre l’anisakis, que diuen no se l’aprecia, prima fàcies.

Segueixen. Repartiment de guàrdies: Joan, la primera; Fermín, la segona; Manolo, la tercera, i la de la sortida de sol per al patró i armador. En els meus temps, i quan era patró i armador, m’agradava la guàrdia de la sortida de sol.

El 18 de febrer, dimarts a mitja tarda, navegant a prop de les rutes més transitades del món, que són les d’Àsia a Europa. La pantalla de l’AIS mostra els grans vaixells de càrrega com una corrua de formigues.

La tripulació ja s’ha cruspit més filets de la tonyina/marlí acompanyats d’arròs xines-mandarí.

19 de febrer, dimecres. És el dia del “catacrac”. Bona navegació, relaxats, converses místiques. El xef els prepara per sopar una amanida de cogombre tailandès, formatge grec, olives negres espanyoles i tomaca malaia, i de plat fort segueix el peix pescat, en forma de tataki coreà. Es van fent les guàrdies nocturnes, i prop de l’alba se sent un catacrac i es para el motor en sec. Es fan proves, el Manolo suggereix que s’hauria de mirar l’hèlice.

Ja de dia, el xef a popa, controlant caps i salvavides, i els tres avis, navegants i lluitadors, ganivet en mà, a la mar a desfer, per torns l’embolic i tapassot. Estan a 200 milles de la costa i a més de mil metres la profunditat de l’aigua sota la quilla.

Bé, ha passat a tots els vaixells, és així, i més d’un cop. I tots hem portat, o portem, una bombona amb oxigen per a aquestes ocasions. Ara, que estigui a punt és una altra qüestió. En el vaixell Laidac es portaven a més escapularis, i als meus reguitzells una síndria, per si el vent trigava a tornar a bufar.

El xatejador Javier segueix fent prosa poètica i la tradueix al català; així estalviada la traducció, diu:

“Ens emociona saber que a Galle es retrobaran amb els éssers estimats, que també han viscut fins ara la travessa amb el cor a la mà. Bon vent i bona mar, navegants”. Mira, m’ha suggerit el títol del article.

Dijous 20, arribada a Galle, port pesquer, i van al racó per a iots d’esbarjo, i l’agent-facilitador, esperant.

Arranjaments nàutics mínims; tenen d’atracar a la grega; tirar l’ancora per proa, lluny, fer marxa endarrere, fins a quedar tibant per proa i lligat per popa. No li agrada al Miuroc, i es comporta com un cavall salvatge, el tenen de lligar amb una munió de caps i es veu que lluita per escapolir-se. És el problema d’un mar de fons persistent, i estructures nàutiques deficitàries, que sembla ser el que han trobat a l’arribar.

Les dues tripulacions, la de mar i la de terra, es fusionen en una càlida abraçada.

Uns dies d’esplai per Sri Lanka. Els nous són la Tere, factòtum i companya de l’armador. La Lourdes, navegant d’anys i panys, companya de Joan M. i competència culinària del Fermín. El Josep, un bon vivant, en fase d’experimentació nàutica, i la Lenny, companya del Manolo, que formen una cordial parella, i probablement, quan Catalunya tingui un servei d’intel·ligència propi, se sabrà més de la seva missió nàutica.

Ah! Tota la tripulació coneixen la comarca de la Conca de Barbera i el setmanari Nova Conca, ja que són seguidors d’aquest articulista, i a més, saben el que és menjar calçots des de Lilla mirant a Miramar i la serra Carbonària.

El 25, dimarts, tots a bord i adeu Ceilan, que es deia a la meva època. Al Miuroc Tu li lliuren tots els caps, i es llepa les ferides dels sotracs rebuts a les cornamuses i gateres de popa.

A 16 hores, papers despatxats i cap a Kochi, al sud de l’Índia. Surten de la canalera barrejats amb vaixells de pesca i diuen sentir el bram dels elefants, que han descobert molt nombrosos per l’illa. Per cert, tenen a Sri Lanka un orfenat d’elefants i amb opinions contradictòries sobre la seva missió.

A popa queda Sri Lanka, abans Ceilan, també dita la llàgrima de l’Índia, ocupada per humans des de fa mil·lennis, excolònia de portuguesos, holandesos i els anglesos, com sempre, de finalistes.

Ara és una democràcia parlamentària, però amb tensions i esclats, els últims a començament d’aquest segle.

I la setmana vinent, sabrem de la travessa cap a l’Índia continental, que és el país més poblat del món i el que té en proporció menys marines.