L’última nit de caça de la lluna plena acostuma ser a final del mes de febrer.

I pot afectar de moltes maneres, amb fred i vent o pluja, amb nuvolades que et tapen la llum de la lluna, que sempre surt més tard, perquè acostuma sortir tres quarts d’hora cada dia més tard, i com és l’última nit de cacera, tenim quasi tres hores de diferència de l’hora que va sortir el primer dia, però és el que hi ha.

Ja acomodat en mig de la xisca, i al costat del “lluent” d’aigua, buscant un clar en mig dels canyissos per veure i mirar com van entrant els ànecs, si entren, i gaudir de les nits estelades amb la solitud i pensaments que t’assalten quan estàs en aquest estat de guaitar i mirar.

La tarda es va enfosquint de mica en mica, i els núvols s’amaguen darrere de la serra. L’espill d’aigua del toll es mou per l’airet que fa, i reflex el cel es va tornant cada vegada més vermellós dient adeu al dia.

De cop, el vent ha variat la seva direcció, sembla que ve de ponent, i no crec que sigui dolent. Ara una “capadella” m’ha saludat, amb un vol preciós de pujada i baixada seguint el corrent d’aire.

De cop, uns núvols negres que venien de mar, i un vent esfereït ha trencat l’harmonia de la joca, ha començat a ploure amb ganes i a bufar de valent fent ajaure totes les canyes, i el problema no era el vent solament, eren les ratxes d’aire amb la pluja enganxada que no deixaven veure, i per desgràcia meva m’he deixat el paraigua al cotxe, però crec que ningú podia pensar que es girés aquesta pluja amb la tarda que feia.

A la fi decideixo marxar i deixar els ànecs fins al proper dissabte, que farem l’última tirada de la temporada.