Potser és una manera de dir les paraules més boniques sense dir res: aquestes són les abraçades, aquest gest que et fa sentir millor, amb què notes el batec de cor de l'altre, en què a vegades l’emoció et fa relliscar alguna llàgrima per la galta i notes el carinyo, que està a flor de pell, i poc després la rialla del retrobament, d’haver sabut mantindre aquesta escletxa d’amistat i llum envers l’altre i del temps passat.

Quan algun dia has sentit por de la soledat i veies llunyana aquella amistat, quan els somnis es tornen realitat, una abraçada et torna a revifar i… cremes les cartes i infles globus, i rius i crides i veus diferent el xiuxiueig de l’esclat de les flors, i d’aquell camí ja no en recordes ni el destí, i desapareixes entre els altres ulls, i et tornes tan i tan transparent que ja no hi ets.

Aquelles brases que semblen apagades només estan a l’espera d’un aire adequat per seguir sent foc.