La setmana passada vam deixar el Miuroc Tu sortint de la llàgrima de l’Índia, illa que ara es diu Sri Lanka, i camí de Kochi, ciutat a l’entrada d’un estuari, al sud-oest del continent de l’Índia.

La travessa té una part de pas o estret, a la fi del golf de Bengala: imaginem l’estret de Gibraltar, sempre vent a dojo, de llevant o de ponent. Doncs el vent es va entaulant, i l’heterogeni grup de navegants es va encabint a la banyera de popa, o sigui fent oli, arremolinats davant el remolí eòlic, que va augmentant.

Així, 15 nusos; mira, una punta de 20; bé, el Miuroc, tu salta i balla; 25 nusos, toca reduir drap; 30, tot comença a tremolar, l’aigua al rostre dels navegants passa de l’esquitx al polsim, al ruixim, a la glopada i a la remullada. Tota la tripulació, al refugi de sota coberta, a excepció dels de guàrdia, i aquí ja no pot ser tothom, sinó els que tenen més experiència, i el patró i armador és a qui tothom mira de reüll, i ell en té de ser sempre conscient.

Au, ni sopar, ni dormir, qui més qui menys marejat, qualcú ensopit, i així va passant la primera nit, tot el dia 26, la segona nit i el 27, i paral·lels a la costa comença a aclarir, i la nit del 28 de febrer a l’1 de març, va tornant la bonança i la fi de l'etapa.

Els dies de “castanyot” se salten els esmorzars, dinars i sopars, i qui tingui gana es té de moure, agafant-se per on pugui, i sempre vigilant, i preparar-se una mossegada i un glop de líquid.

Terra! Ja es veuen els fars del continent.

1 de març. Dissabte, apropant-se a l'entrada de Kochi, tot torna a ser normal, el mar es torna tendre i el vent amorós, i avui, tots a esmorzar de veritat.

Han rebut la visita de la marina de l’Índia, els fan parar el vaixell; del guardacostes van amollar una zòdiac amb quatre funcionaris joves i armats. Tres van pujar a bord, papers, explicacions, van dir que era el primer vaixell de vela amb tripulació espanyola que veien, i fins es van deixar fer fotos. Una hora entretinguts. Segueixen, conversa per ràdio amb “port control”; difícil, l’anglès dels indis , els concreten un punt de fondeig i ja els aniran a buscar. Al final, passat un llarg temps, els porten a tots vuit a terra per al control de duana. Diuen que tot el procés d’entrada han sigut nou hores, però no han batut el rècord fins ara, ja que a Indonèsia va ser mitja hora més.

Van a atracar per un pas nàutic; un vaixell, pagant, els marca el camí i van llaurant fang amb la quilla. Atracats millor del que esperaven, crits d’alegria i joia, l’etapa número catorze finalitzada.

Ara, el fidel Miuroc Tu esperarà amb fe i esperança el retorn dels amos, completament convençut que no serà abandonat... “perquè ell no ho faria”.

La reacció humana davant la primera vegada d’una borrasca, temporal, galerna o tamborinada marina és com a mínim una experiència desagradable, que et fa mariner per sempre o fa que evitis també per sempre tornar a pujar a un vaixell. És el que als meus temps en dèiem anar a buscar o trobar-se amb un “castanyot”.

Vaig començar a navegar el 1979, i l’agost de 1980 la companya i nos, amb un Puma 23, amb 7 metres d’eslora, vam anar sols a Eivissa i la vam voltar, i de tornada vam passar per les illes Columbretes. Va ser el nostre primer salt des de la península, però del 23 al 27 de setembre de 1982, pel pont de Santa Tecla i amb un Dufour 28, de 9 metres d’eslora, vam anar ja per quarta vegada a Eivissa i tornar. Des de Tarragona a Sant Antoni i només per quatre dies. N’anàvem sis: l’armador i companya, dos amics i el Xavier, el mateix que ha fet amb el Miuroc Tu, que recordi, l’Atlàntic i el Pacífic, i la seva nòvia d’aquella època.

Jo tenia 37 anys,; la companya, també patrona de iot, 27, i el Xavier, 25. Ens va donar classes de patronatge, vam tenir molt bona relació i va navegar amb nosaltres els primers tres o quatre anys, sovint. L’anada bé, però la tornada el 27 la volíem ajornar perquè la méteo d’aquells temps, que eren fonamentalment els vells pescadors de Sant Antoni, deien que no sortíssim que venia una ponentada. La méteo de La Vanguardia, llavores només en castellà, deia que de les illes a la península hi hauria “marejada, con áreas de fuerte marejada”. Xavier tenia pressa i es va minimitzar la qüestió.

El 25 de setembre de 1982, salpem de Sant Antoni i anem a fondejar a cala Bassa. A les 5.30 pm sortim cap a la península, direcció nàutica de Tarragona. Un parell d’hores més tard, i fora del redós de l’illa, comencen els embats de mar i vent; parlem de tornar, però no, a seguir. Quan les capcinades van a més i l’aigua va a la banyera, tots cap baix, tancats, menys Xavier i Jordi, patró i armador, companys i amics però amb impaciències diferents. Ens lliguem a la línia de vida, que en aquell temps portàvem instal·lada al vaixell de proa a popa, impermeables grocs de bacallaners de l’època, i de la gènova passem al floc i del floc al turmentí. L’operació turmentí, i en nit tancada i molt fosca, va durar més de vint minuts; armador a la canya, patró a proa, un punt de motor, tot molt lent, tres o quatre vegades; la proa va quedar sota l’aigua amb el Xavier de penyora; 4, 5, 6 segons, tornava a sortir, ell lligat i abraonant-se amb les mans allí on podia. Turmentí posat, rumb a Tarragona, i al veure les llums del far de Columbretes, l’armador es va amotinar i va dir que a Columbretes, en un parell d’hores, s’hi podria arribar, que la cala està oberta a nord-est, i que seria una bassa per poder descansar de la ponentada, i recuperats i observat el temps, decidiríem. Així va ser.

De cala Bassa, Eivissa, a Columbretes vam trigar 15 hores; 62 milles de carta nàutica, de les de paper d’abans, i la corredora, comptamilles analògic, ens va indicar que em vam fer 85, i la mitjana van ser de 5,6 nusos hora. La diferència va ser la marrada cap a Columbretes per reaccionar davant del primer castanyot de la meva vida. Ho tinc recollit en el primer dels cinc quaderns de bitàcola de la meva existència nàutica com a armador.

No obstant comprenc, ajudat de l’experiència, que no és el mateix 9 metres d’eslora que els 15 i escaig del vaixell dels companys que volten el món.

Per fer-ho bonic i donar-li prestigi literari, recolliré un petit tros d’una navegació frustrada que va fer Josep Pla de jovenet de Sóller, Mallorca, a Barcelona, amb un quillat també menut de 7 metres. Diu:

“A l’observar el patró Martinet, que s’entaulava el mestral, va armar una petita vela de capa, aclarí cordes i caps, al quartet del motor posa una flassada i un tendal encerat. En iniciar-se el crepuscle el tràngol es feu més viu. Després el mar va començar a verdejar, arriba la primera ratxa, acompanyada de la segona i la tercera. Després es produí un recalmó, per seguir un torb de vent que s’abat sobre el vaixell com una escopetada. El pal es vincla, el vaixell s’escora, i un enorme paquet d’aigua caigué sobre la coberta. El vaixell capcinejava i brandava com una clova de nou. El mar abrandat feia un xarbotar sorollós fenomenal. Després d’un gran cop de mar, el motor perdé una pistonada, i després de fer uns sorolls espasmòdics, es para. El patró no s’hi pensa un moment, posa el timó a la banda i dona la popa al vent, i a la vista de Barcelona, tornaren cap a Sóller.

Això va passar als anys vint del segle passat. Josep Pla i Casadevall tenia 23 anys.

Els navegants, quan surti aquest setmanari, ja estaran de nou a casa seva. Ara decidiran quan retornaran a l’Índia a retrobar-se amb el Miuroc Tu, i si faran nova etapa fins a Oman, o opten per enfilar el canal de Suez i tornar al Mediterrani. Seguirem informant quan toqui. Pit i força, navegants, que ja ho teniu a tocar.

Redactat a Cap Salou, davant la mar, i afinat al coll de Lilla.