Ara, a la meva edat, després del meu processisme vital, i almenys de l’1 d’octubre del 2017 cap aquí, la meva opció política principal és la que em sento mes català que espanyol. I si voleu em puc acomodar al català emprenyat que sempre ho vol tot, i fins podria dir que no em sento espanyol.

He trigat anys, però ara ja ho tinc clar, com vaig tenir clar que els reis eren els pares i que per masturbar-me no podia anar a l’infern per tota una eternitat, i que les meves arrels, identitat, llengua, història, genètica i orígens eren els de la meva estimada nació catalana. I que les religions i les hispanitats, i les unitats nacionals, són invent de cúpules humanes especialitzades en sembrar pels segles dels segles guerres i desavinences entre els humans.

I tot això ho tindré ja clar, passi el que passi, fins a l’hora del meu traspàs, físic o psíquic, per si abans de morir quedo descerebrat.

Sento, ara i avui, la mateixa emoció entorn la meva estimada Catalunya que quan d’adolescent, a l’Aplec de Paretdelgada, es va cantar i ballar La santa espina, i una parella de la Guàrdia Civil en bicicleta, als anys 50 del segle passat, van intentar suspendre l’acte i van tenir d’escapolir-se marxant sota una pluja de tomàquets madurs dels horts.

O sigui, el mateix que van sentir els meus ascendents, tots fills de la terra, a excepció l’avi emigrant, que era de Xàbia i parlava valencià.

Era, i soc desafecte, a qualsevol règim o organització, política, cultural, cívica o incívica, que intenti per activa o per passiva fer desaparèixer els meus orígens, arrels i identitat, i la meva llengua. I si aquests per desgràcia són antics amics o familiars, doncs mala sort, no canviaré el meu tarannà vital, i això sí, sempre en clau d’humor i pacifisme.

El meu pla B, si perden els meus, cosa que la dreta espanyolista intentarà per tots els fronts, és tancar files i auto-declarar la meva república independent vital, on encara som milions, i a la resta que els pentini la iaia.

I em fa tristor que Felipe González, que al PSOE ho va ser tot de 1974 al 1997, que era i és un jovenet només tres anys més gran que nos, i en el qual em vaig emmirallar, quan al Congrés deia haver-se fumat un porro per desinfectar la política de tants anys de dictadura; em sap greu l’entrevista recent concedida a la revista Vanity Fair, on deixa anar les següents perles.

Diu que es van necessitar dos segles per arribar al pacte de la Transició, que ara volen liquidar, i que Espanya té tendència a liquidar-se a si mateixa cada quaranta anys, i que tindria més sentit reformar el pacte democràtic del 78.

Sí, “dic” tindria més sentit, ja que el pacte democràtic i constitucional del 78 es va fer als tres anys de morir el dictador, i amb la vigilància i poder extrem de la monarquia, exèrcit i poders econòmics, enriquits i enlairats, amb cent anys de dictadures d’extrema dreta.

I el camí i el començament de la solució pot ser molt simple si volen, tan simple com una per a mi esperada sentència del Tribunal Constitucional en què s’aclareixi que Espanya està formada per autonomies i nacions... Per això els del cop d’estat permanent ja diuen, amb tota la malícia, que el Tribunal Constitucional no podrà dir mai això i, si s’atrevís a dir-ho, prevaricaria.

Resum, aquesta solució seria massa fàcil, i preferiran seguir amb la guerra, ocupació i imposició.

Però no, el González engelosit, i sense entendre res dels més de tres-cents anys que l’Estat espanyol ens intenta anorrear, diu que el govern espanyol del PSOE, i d’ara, abans de prendre decisions ho té de consultar primer a Puigdemont.

Oh, i després amolla que el socialisme és llibertat. I rebla que el PSOE té de decidir que farà amb Junts. Compren que Catalunya amb Illa de president de la Generalitat està millor, però diu que això no resoldrà el conflicte català, perquè l’única solució per resoldre el conflicte i normalitzar Catalunya passa per la mort política de Puigdemont, i diu que això el president Illa no ho vol consentir.

Bé, opta per la solució emprada des del 1714, anorrear els nostres sentiments, les nostres emocions, la nostra identitat i administració. La gran victòria per a ells és que ens sentim mansament espanyols, i se segueixen indignant quan veuen que queda algun milió de personatges que per pròpia dignitat només som espanyols per imperatiu legal.

Jo no vinc de cap gran revolució, només d’una Convergència que vaig tenir la satisfacció de cofundar a Tarragona als anys 70 del segle passat, i que ara va canviant de pare, de Jordi Pujol a Puigdemont, o qui toqui; i no vull matar el pare, com vaig fer a la meva adolescència.

Matar el pare és el que he captat que voldria Felipe González, i per descomptat Aznar, el guerrer coalitzat amb el ianqui Bush a la guerra de l’Iraq, on s’estima que van morir 185.000 civils, i que diu “que no cap, en cap cap”, que Catalunya pugui decidir el control dels emigrants, i que els vint mil milions anuals que ens regategen que surten de Catalunya, però no tornen, corresponen a tots els espanyols.

Avui ho farem més curt, i no afegiré nous greuges i qualificatius, però si sortís un ciri trencat, tinc prou ble i cera per sortir reiteradament en defensa dels meus principis.