Tota una vida (2024) és la pel·lícula austríaca de l’escriptor, novel·lista, guionista i actor Robert Serthaber (Viena, 1966). I del director de cinema Hans Steinbichller (Solothum, Suïssa, 1966) però de nacionalitat alemanya, que la va posar a la pantalla. Va ser projectada al cinema d’art i assaig Edison, de Granollers, una tarda de dissabte de finals de gener. Una obra que la crítica en general l’ha deixada bé, malgrat la duresa del seu contingut: la vida d’una persona a la muntanya, amb el seus alts i baixos.

La història imaginada, situada al primer terç del segle XX, fa referència a l’existència d’un adolescent —Andreas Egger— orfe de pare i mare, que va a parar a casa d’uns parents en un poblet dels Alps. Malgrat ser acollit per l’àvia de la família, és maltractat per l’oncle. En la mesura que es fa gran, decideix marxar a la recerca de la seva pròpia vida a la muntanya. Quan aquesta sembla que li comença d’anar a favor, una allau li arrabassa la seva dona.

Tot un seguit d’obstacles se succeeixen en el film, i el nostre protagonista els va superant amb tenacitat i esforç. No deixa de ser —com apunten els crítics de la pel·lícula— un elogi a l’esperit germànic de superació amb el pas del temps. També s’hi entronquen moments de malenconia o posicions totalitàries d’alguns del seus personatges, o bé una situació de guerra.

La bellesa del paisatge esdevé una constant en les imatges, aliada com resulta ser del nostre protagonista, al llarg de tota la projecció, tan planera i agradable, però a la vegada tan aterrida i cruel, quan aquesta bellesa es converteix en la seva enemiga. Tot plegat és contrastada amb un llenguatge, tant esquemàtic com estètic, que la fan possible, ja que l’art i el pensament es complementen, malgrat els esquematismes del relat.

Les seves elevades muntanyes són superades algunes d’elles per l’enginyeria creativa dels seus habitants amb uns telecabines. Un element modern, gràcies a la capacitat d’una inventiva primigènia i la fèrria col·laboració d’una mà d’obra, treballada, lluny de tota tècnica, que es veu representada pel nostre protagonista.

Malgrat ser de temàtica dura, de moltes penalitats que es van imposant al llarg de la projecció, i que per a cors sensibles es pot convertir en un patiment, cal mirar l’altra cara de la moneda: l’esperit de superació, que s’hi troba malgrat les vicissituds.

A mi em va interessar —tot i la seva radicalitat— per ser un model de vida, que lluita per la vida, que no fa concessions de feblesa, tot al contrari. Avui, en una societat líquida,com la que ens han imposat, calen exemples de superació.