Aviat, poc abans de les sis de la tarda, Cristian m’acompanya al lluentet “de la Tortuga”. Fa bona hora, el cel amb núvols prims i bastant clar, el sol va deixant caure els últims rajos de llum i es va amagant darrere de la muntanya.

Assegut i tapat per una filada de canyissos, espero pacient l’entrada d’algun ànec.

Alguns bernats van volant cap als joncs, igual que alguna capadella i martinet, i els capons reials, amb grans volades, fan el mateix, amb els becs torçats i en comitiva, tots negres, sembla que vagin d’enterrament.

La lluna ja ha sortit, avui aviat, demà tres quarts més tardana, i rodona quasi del tot, llueix en mig d’aquest cel immens com la gran senyora de la nit.

No fa aire, tot en calma, quietud, bonança, mentre la fosca va omplint tots els racons de l’aiguamoll. Els perfils de les muntanyes llunyanes del Montsià i dels Ports s’omplen de suaus boirines enganxades als arbres, i en la carena els roquers canvien el color, passant a ser d’un gris fosc mentre les llums del poble van sortint a poc a poc, donant senyal de vida a l’horitzó.

Al cap d’una estoneta, una polla d’aigua surt d’entre el canyar i fa la seva “toilette” rentant-se les plomes i fent un bon xipoll amb les ales, és una alerta.

La lluna segueix la seva òrbita, i els minuts i les hores continuen passant sense que cap ànec tregui el bec pel lluent que vigilo.

A la fi, decideixo sortir de la joca i plegar per avui, no s’han sentit trets pels arrossars propers i això vol dir que no han entrat als camps d’arròs a omplir el pap.

La il·lusió sempre es porta damunt, però és ben cert que la disminució de caça és patent en tots els vedats del Delta.

Aquesta disminució d’animals no crec que sigui per la pressió cinegètica, ja que sempre hi han hagut bones caceres d’ànecs i des de fa molts anys.

Possiblement alguns dels factors que incideix en la disminució d’animals són els productes fitosanitaris no apropiats, les males llocades per calor o mal temps, l’eixugar camps per eliminar el cargol poma, la massiva afluència de turisme i altres nouvinguts que desequilibren la tranquil·litat, i el nou canvi climàtic, que és la conseqüència de tot el que he dit abans.

Un altre punt a tenir en compte i publicar és dir en veu alta, i ben fort, que Vilacoto està cuidat al màxim, amb bona aigua a la bassa, bons accessos, net, i acaronat com un nadó, i dono públicament les gracies a la família Fores i al caporal Cristian, per mantenir aquest espai en aquest estat de cura i protegir i salvaguardar aquest reducte mític del delta de l’Ebre.