Vam arribar a Lilla dues parelles el 1973. Era el temps en què els joves que començàvem a guanyar-nos la vida ens vam apuntar al parcel·lisme, que era un moviment previ a la segona residència i amb un fons “hippiós”, barreja de posseir un tros de bosc i perdre’ns, i amb la variant de la caseta i l’hortet. Premonició del president Macià, connectàvem amb la ruralitat, que tots compartíem, ja que cent anys endarrere els nostres ascendents venien del món de la pagesia. Nosaltres en dèiem “parcel·lisme” i ara es diu neoruralisme.

Veníem d’estrenar una generació, els nascuts entre els anys 40 i els 60 del segle passat, a qui ara, amb el pas dels anys, ens fa la sensació que vam ser els primers a gaudir de quasi tot i poder triar i remenar.

I també sembla clar que, en general, les generacions que ens han precedit, campiones en tota mena de xarxes socials, sensorials i amb vida molt ordenada, d’ordinadors, no han volgut o pogut seguir el nostre creixement exponencial, i han canviat, les diguem-ne segones residències, per altres tipus de valors.

Cadascú el seu cas, i he de reconèixer que malgrat voler matar el pare, freudianament parlant, la vaig encertar llicenciant-me en dret i fent d’advocat. Als anys seixanta es va girar molta feina: negocis, primer boom de la construcció turística, feina per als advocats, per primer cop es va sentir parlar de retards en els jutjats, i l’advocat era omnipresent en tota mena de contractacions i formacions de societats mercantils. Als anys seixanta, els advocats a Tarragona érem quaranta o cinquanta; a Montblanc, tres o quatre, i a la majoria de pobles no existien. Recordo el meu pare al Morell collint cireres, del cirerer del sogre, i sota l’arbre, un pagès que li explicava el seu cas i de passada s’estalviava un viatge a Tarragona per parlar amb l’advocat.

Per mi va ser arribar i moldre. Recordo que el 1968 un sou d’èxit eren unes 30.000 pessetes al mes, o sigui 180 euros del segle XXI, i les nostres factures es deien “honoraris”. Doncs era un honor que ens paguessin, i reconec que ens van pagar molt bé. Després, i del 1990 en amunt, van sortir les primeres fornades de llicenciats formats a Tarragona, i de les 12 universitats estatals es va passar a universitats a tot arreu, i dels 50 advocats de 1970 a Tarragona, s’ha passat als mil i escaig d’ara. Ha de ser així, però a mi als començaments em va tocar una altra època, molt menys competitiva.

Més exemples. El primer pis que vàrem comprar, i tot amb hipoteca, valia nou 250.000 pessetes, un quart de milió que es deia. Doncs al canvi a euros del segle XXI serien 1.500 euros, i 100 metres quadrats a primera línia de mar, adquirits el 1976, van costar un milió de pessetes, al canvi 6.000 euros.

Als 50 anys, i amb la meva companya també estirant el carro per allò d “advocats i procuradors, al cel tots plegats”, tenia cinc raspalls de dents escampats pels meus habitacles habituals: Tarragona, Cap Salou, mas de Lilla, Cases d’Alcanar i el vaixell de torn. Per això, quan dic que del 1985 al 2005 hem sigut Primer Món, sé bastant del que parlo.

Ui, hem de tornar al parcel·lisme.

A Lilla vam arribar el 1973, i en altres articles successius descriurem tal com vam trobar el petit i eixerit poble, i anirem avançant en el nostre auto-adopció lillenca.

Vaig recordant que porto tant de temps de no fer res de profit, que es deia abans, que ara no sé se he treballat en aquest segle XXI; si no fos pel torrent de satisfacció que em dona fer d’articulista, es podria dir que no he fotut brot en aquesta vida. Bé, també ho deien de Josep Pla i se’n va anar d’aquest món amb més de 40 llibres publicats; sí, 40 llibres, però gràcies al seu rendit amic, l’editor Vergés, que li va fer recopilar tot el que tenia escampat per calaixos i calaixeres.

Perdé, em queda aclarir això de “a Lilla, cristians”. Doncs el primer que vam descobrir, quan hi vam habitar, va ser que quan plovia, a les feixes d’etern secà, es criaven caragols anomenats cristians. Quina diferència amb els bovers. Cristians i carregines encara no els saben reproduir. És un dels plats favorits, cristians salvatges, dels marges del secà, bullits amb molta farigola i acompanyats d’un allioli de morter.

La química i el segle XXI han acabat amb els caragols cristians de Lilla. Els primers anys, i segons el tipus de pluges, era un espectacle veure la corrua de llums que anaven al caragol; a les hortes i regadiu bovers, i al secà cristià.

Doncs mira: Caragol, treu banya, puja a la muntanya: caragol bover, jo també vindre.