El vocable don és un ús d’origen hispà que precedeix el nom de la persona i que s’usa com una expressió de respecte, cortesia, distinció social o quan la persona és molt intel·ligent... o rica. Segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, don esdevé de l’apòcope del llatí dominus (senyor).

El tractament es donava antigament només als reis, als grans nobles i als més alts càrrecs eclesiàstics en els temps medievals d’Espanya. Posteriorment, es va generalitzar el tractament a alguns gentilhomes i els seus descendents, però mai als plebeus. Mentrestant, el rei don Felip III d’Espanya va manar que el seu ús estigués limitat a bisbes, comtes, dones i filles dels gentilhomes i els fills de persones amb títols, encara que fossin bastards. Mig segle després, quan els monarques espanyols van necessitar augmentar els seus ingressos, van posar en venda tant els títols de noblesa com el dret a l’ús del don/doña. Però, atenció!: pagant. El seu cost es va establir en dos-cents reals per usar-lo el distingit durant només la seva “una vida”, de quatre-cents per “dues vides” , és a dir a ells i fills, i de sis-cents “a perpetuïtat”. En la majoria de casos fins i tot incloïa un escut d’armes. Posteriorment la seva aplicació es va anar estenent a tots els estrats socials, i la seva forma d’ús es va fer més lliure, fins a arribar al segle XIX i en especial al XX, que s’ha acabat aplicant a tothom. Ara quasi no s’usa.

El don és exclusiu dels homes i per a les dones, la versió feminitzada de doña. A Espanya i als seus regnes de les Índies es va usar per diferenciar el plebeu del noble. Després, quan els estudis es feren presents a la societat i el batxillerat es considerava una carrera universitària, el vocable don també tingueren el dret d’usar-lo els batxillers. Per tant, senyors i senyores, d’ara endavant hauran de tractar l’autor d’aquest article de “don” al disposar del doble batxiller de lletres i ciències i uns cursos de dret.

Al principi de l’ús, quan s’escrivia es feia amb les tres lletres completes, però a mesura que s’anava usant es van anant “menjant” les dues finals per acabar grafiant-lo abreujat, D. en el cas dels homes D.ª en el de les dones. Amb tot, cal tenir-lo com un tractament de deferència i no pas com a títol de l’estil nobiliari. Modernament els bancs l’anteposen als noms dels seus clients.

En el seu ús original s’anteposava al nom de pila seguit del cognom; exemple: don Juan Paliard, com a tacte d’afabilitat i de bona criança, i també es concedia a persones d’avançada edat. Després s’acabà usant només davant el nom de pila: don Adolfo, don Luis, don César, a l’extrem que avui en dia és incorrecte en la llengua castellana usar-lo anteposant-lo al cognom, és a dir, no es pot dir don González o don Ramírez, pràctica que es considera un vulgarisme. Davant dels cognoms, fins i tot no es permet usar-lo davant els títols de les llicenciatures, sinó que s’han d’usar els termes senyor o senyora: Sr. abogado, Sra. jueza…

En català no existeix el tractament de don. Nosaltres fem servir el de Sr. o Sra. indistintament davant el nom i el cognom: el Sr. Agustí, el Sr. Ireneu, tant davant dels noms com dels cognoms: el Sr. Busquets, el Sr. Planell.

En altres llengües, especialment en portuguès, italià i en menor mesura francès, el tractament don va tenir un ús històric molt similar a l’espanyol, encara que molt més esporàdic i localitzat, i en l’actualitat queda restringit de forma molt ocasional. Exemples: don Juan Manuel de Portugal; don Camilo, el cèlebre personatge de Giovanni Guareschi, o el xampany Dom Perignon. Els de la màfia l’usen en sentit genèric quan es refereixen intencionalment a un capo: “El don... te llama”.

El seu ús actual es limita només a persones que pertanyen al món cultural hispà, sigui pel seu naixement o per matrimoni. Així ho confirma el fet que es pugui dir per exemple al president de la República d’Hondures don Juan Orlando Hernández , però mai se li dirà al president dels EUA “don Donald Trump”, ni tampoc els altres que no siguin de la raça. De la mateixa manera, la basca Fabiola de Mora i Aragó va ser tractada de senyora fins al dia del seu matrimoni, des de llavors se li va canviar el tractament a doña.

Per a la pràctica ortogràfica és obligatori l’ús dels dos vocables en minúscules, igual que amb tots els tractaments. De totes maneres, no sempre es respecta aquesta pràctica.

Adeu, doncs, a dons i donyes!