Aquest passat mes de març ha fet 51 anys que van executar pel sistema del garrot vil Puig Antich i Heinz Ches; i que trenta anys més tard, es va arribar a la conclusió que Heinz Ches es deia Georg Michael Welzel.

Van ser els dos últims garrots vils de la dictadura de Franco, el 2 de març de 1974, a les nou hores del matí.

Molt se n’ha escrit, i diversos articles se n’han publicat a Nova Conca i altres mitjans, ja que aquest articulista va ser el defensor del dit Heinz Chez.

Ara se sap que la mort per part d’ETA del president del govern espanyol Luis Carrero Blanco va precipitar la mort per garrot vil de dos dels tres condemnats a mort que hi havia a Espanya en aquell moment, i que no tenien res a veure amb ETA. El tercer, un guàrdia civil que va matar el seu superior per una qüestió de faldilles, va ser indultat.

Puig Antich va ser el protagonista i el dit Heinz Ches, l’antagonista. El primer, un lluitador anarquista i antifeixista, i el segon el van fer passar per un rodamon.

Puig Antich tenia companya, Margalida. Es van conèixer el 1973, poc abans del seu ingrés a la presó, de la qual no sortiria viu.

Heinz Ches tenia dona i tres fills, però mai va voler concretar la seva identitat .La Interpol va saber que es deia Georg Michel Welzel, però els militars, en veure que ell no movia fitxa, s’ho van callar i es va emportar el seu secret a la tomba, ja que no ho va voler aclarir ni el seu propi advocat.

El cantautor Joan Isaac, amic de la família de Salvador Puig Antich, li va fer una cançó que ha quedat per a la història. Cançó que en part vaig veure que encaixava en la manera de defensar els seus de Heinz Ches, que va consistir a callar per sempre.

A la dona, Christian, i a dos fills els vaig conèixer de la mà de la productora que va fer la pel·lícula La mort de ningú, i vam passar un dia junts per Tarragona. Entre abraçades i llàgrimes els vam repassar.

Recordem: “Vas marxar no sé on, ni els cims ni les aus no et saben les passes.

Vas volar sense dir res, deixant-nos només el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida, però el cant, si t’arriba, pren-lo com un bes.

Crida el nom del teu amant, bandera negra al cor”.

Després ve un tros que pot encaixar per a la família de George, convençuda que va callar per protegir-los. Diu:

“I que amb aquesta cançó, reneixi el seu crit per camps, mars i boscos.

I que sigui el seu nom, com l’ombra fidel, que és nostra tothora”.

Puig Antich va poder fer arribar a Margalida unes lletres de comiat, i que el cantant Joan Isaac, ara de 71 anys, encara s’encarrega de recordar en la seva vida activa com a cantant. Diu:

“Estimada Marga; una vegada més ens hem de separar, tal vegada definitivament.

El que diguin uns senyors que parlen un llenguatge que no entenc, té tot l’aire de venjança.

El fet important és que en l'àmbit de sentiments, ningú pot trencar-los.

Comprendràs que se’m faci molt difícil dir-te tot el que voldria, les paraules no surten.

Ànim, xiqueta: serà un cop fort per a tu, però no dubto que a poc a poc t’aniràs afirmant com a persona.

T’estima Salvador Puig. Salut i anarquia.”

La Viquipèdia ens recorda que Margalida Bover i Vadell (Felanitx, 1953) és una activista feminista i ecologista. Margalida va estar molts anys desapareguda públicament, i no va donar nous senyals fins quan les periodistes Constança Amengual i Francesca Mas estrenaren el 2022, a la sala Rívoli de Palma, un documental que explicava la seva història, narrant la seva personalitat de forma sincera i impulsiva, i amb les seves contradiccions i pors.

Amb text de Martí Gelabert, se’n pot trobar una entrevista bastant recent a Vilaweb. Acompanyem l’article amb una foto bastant actual de Margalida.

I tornant a Heinz Ches, ara tots sabem que es deia George Michel Welzel; que era de Cottbus, en aquell temps l’Alemanya oriental comunista, i la família ha trencat el dol amb la confiança que el George, a qui se li havia “promès” una pena de 30 anys, va viure els últims cinc mesos de la seva vida pendent de la pena de mort. I no obstant la bona relació que vam fer, res em va dir, i la família, reitero, pensa, coneixent-lo com el coneixien, que George va callar, per protegir-los de la Stassi, la temuda policia patriòtica de la unió de repúbliques socialistes soviètiques, l’URSS de l’època.

I com que hi ha qui diu que per què no vaig anar a Madrid a l'apel·lació, és simplement perquè no va existir cap vista ni cap avís. Simplement va ser un tràmit de “cassació” de la sentència de Tarragona, sense vista ni advocat, com es dedueix per la sentència que em va fer arribar, més de trenta anys més tard, l’escriptora i amiga Carme Rodríguez, autora del llibre Heinz Ches, l’últim executat a garrot vil.

I si vaig assistir a la presó el dia de l'execució i em vaig poder acomiadar del per a mi Heinz Ches, és perquè vaig ser avisat per la comissió de seguiment que es va formar al Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Quins temps! I quanta misèria humana dels responsables de la instrucció del Consell de Guerra.