La lluna s’amaga per no veure’m patir, i corren núvols per decidir si surten estels aquesta nit. Ella espera fins que surt el dia i busca les mil maneres d’estimar-me amb les seves llums, i... de cop cauen flors i cremes cartes i promeses, amb boires sense fum, i lliris blancs ornen el seu camí mentre llueixen damunt l’aigua del llac, que fa d’espill mig amagat.

Surten espurnes damunt les xemeneies, i les farigoles hi porten el perfum adormit entre les mans que les acaronen, i passaran anys i més anys, però jo mai t’oblidaré, llavors besaràs altres llavis i sentiràs altres batecs, però el meu serà sempre per tu.

En molts moments tens vergonya en reconèixer el que et fa falta, i ho saps, i aguantes les llàgrimes en escoltar una estrofa romàntica, o sentir la tendresa d’unes paraules. Per força t’encongeix l’estómac, i sense poder aguantar més, plores fins que t’adones que aquests sentiments moriran amb tu. Estires la manta del llit, estrenys el coixí i procures dormir.