L’humor posa joiós, per tant sigueu feliços llegint-ho.

Ara diuen que el terme banquer s’usa per citar els alts executius de la banca, mentre que als empleats en general se’ls diu lacònicament “bancaires”.

El Sr. Brafeu, don Severià Brafeu, era director d’oficina dels temps en què se’ls deia “banquers”, és a dir persona que havia entrat al banc de meritori, i que gràcies a la seva honradesa, dedicació i professionalitat acabà escalant del lloc on es trobava.

Aquells dies els bancs eren, a més, entitats serioses, que aconsellaven els clients amb ponderositat i honestedat, oferint productes estables, rendibles, sense doble intencionalitat, motius pels quals el director va acabar sent per als seus clients una persona respectable, aconselladora i fiable, i per què no dir-ho, fins i tot confessora, ja que acabava rebent les confidències personals i íntimes de molts clients. És lògic, doncs, que els directors duressin anys exercint el càrrec al mateix lloc.

El Sr. Brafeu era d’aquesta “pasta”. A part de concedir préstecs sense miraments ni massa garanties al món dels honrats treballadors i la pagesia, ajudava en el que podia els seus amics-clients, com en el cas de la Montserrat Riu, una velleta que gaudia de repetits petits préstecs a baix interès per ajudar-la a viure. La Riu era analfabeta i els documents de crèdits els firmava amb l’empremta dactilar fins que va arribar el dia que la llei prohibí aquest ús i s’exigia la firma autògrafa. La Montserrat s’esgarrifà al saber que no podria gaudir mai més de cap préstec, però Brafeu li solucionà el problema ensenyant-la a firmar, fent-la dibuixar tres muntanyes seguides (al·ludint tres “muntanyes” de “Montserrat”) i una ratlla fissurada d’un riu saltador; i apa, a dibuixar = (RIU =-=-=-=). Cap problema per seguir fent-li minipréstecs.

De totes maners, quan el Sr. Brafeu es va distingir, fou quan va ajudar a resoldre un problema al client Gregori Altès. Resulta que veient-lo un dia molt apesarat li va preguntar què li passava, i el Gregori li va dir que es trobava en un problema en què havia de perdre diners, atès que havia deixat 50.000 pessetes a qui acabà sent el vividor del poble, Baldomer Cascanius, sense signar cap comprovant, i ara aquell es feia el ronsa per tronar-li les pessetes. Temia pels informes que li havien donat d’ell, la possibilitat que li haguessin “volat” els diners.

Brafeu es quedà un moment pensant. Li preguntà a Cascanius si tenia una germana vivint a Barcelona. A l’afimar-li que sí, li digué que veia una possibilitat de solucionar-li el problema. La tàctica consistiria que Cascanius rebés una carta d’un advocat de Barcelona amb nom estranger (i l’adreça postal de la germana) on li reclamés les 100.000 pessetes que devia al Sr. Gregori Altés, i si no les pagava el tiraria als tribunals.

La carta la redactà el mateix Severià. Dos dies més tard la germana rebé carta del Cascanius contradient aïrat i ofès que no eren 100.000, les pessetes que devia a Gregori Altès, sinó 50.000. Brafeu: “Gregori, ja tens el comprovant que volies!”.

Un aplaudiment per als banquers expeditius.