El làrix (Fitzroya cupressoides) és un arbre que creix únicament a la serralada dels Andes, al sud-oest d’Amèrica del Sud. És d’una espècie forestal que viu entre els 700 i els 1.500 metres d’altura, en zones on plou amb freqüència.

Pertany a una espècie de la família de les Cupressaceae, com els xiprers, les sequoies, els ginebrers i les tuies, que creix exclusivament en un petit enclavament del centre de Xile que es prolonga fins a l’Argentina. El seu hàbitat està inclòs en la regió coneguda com a selva o bosc valdivià, caracteritzada per densos boscos sempre verds en un entorn de temperatures suaus i pluges abundants, superiors als 2.000 mm de precipitació anual. Els espanyols el van anomenar “làrix” per les seves suposades similituds amb els làrixs europeus.

Això va poder ser comprovat a través de la combinació de tres models i mètodes tradicionals per calcular l’edat dels arbres. En aquest cas seria un arbre que tindria una edat de 5.484 anys i es troba el Parc Nacional Làrix Costaner, a la regió dels Rius i Lagos.

Qui va liderar aquest projecte del càlcul va ser el doctor en Ciències Ambientals Jonathan Barichivich, que feu l’estudi d’un gran làrix que sobrepassaria el fins ara rècord mundial, a Califòrnia, amb 4.853 anys, comunament dit “Matusalem”.

Al llarg dels dos últims segles s’han tallat arbres de magnituds espectaculars de manera eixelebrada i amb poc sentit de la responsabilitat, però afortunadament amb la seva protecció per llei i la corresponent creació de parcs nacionals, avui es defensen aquests gegants del bosc per sempre més si no tenen un final fatal, víctimes de la naturalesa.

El 1993, els botànics Antonio Lara i Ricardo Villalba van publicar a la revista Science un estudi sobre l’exemplar conegut com el “Gran Avi” al Parc Nacional Làrix Costaner, a Xile, obtenint el resultat que tenia més de 5.484 anys d’edat, la qual cosa l’ha convertit en l’arbre viu més antic del món.

La principal eina per calcular l’edat dels arbres és obtenir una secció completa del tronc en què es puguin apreciar els anells, l’empremta deixada a la fusta pel cicle anual de creixement, i després comptar-los un a un de manera minuciosa. Aquesta opció, per descomptat, només és possible quan l’arbre ha caigut per efecte d’una tala o d’un llamp.

Per als exemplars vius el que es fa normalment és foradar el tronc amb una barrina que n’extreu un fi testimoni per explicar els anells. Amb tot, tal com comenta el professor Barichivich, no és possible usar barrines per travessar arbres tan gruixuts com el Làrix Mil·lenari, que té uns quants metres de radi. A més, afegeix, els arbres molt vells estan podrits pel centre, i això dificulta calcular-ne l’edat total.

El que van fer el professors Barichivich i Lara va ser desenvolupar un mètode estadístic per simular el creixement a la part que no es va poder analitzar: “En 90 centímetres, que és el 43% del radi de l’arbre, hi vam comptabilitzar 2.400 anys”, diu el primer, i segueix: “El mètode que dissenyem pren en consideració tota la seva història de creixement”.

Així doncs, el mètode va donar una estimació d’edat general de 5.484 anys, amb un 80% de probabilitat que l’arbre hagi viscut durant més de 5.000.

El Làrix Mil·lenari està senyalitzat com una atracció turística i compta amb un punt d’observació perquè els visitants no s’acostin en tota la seva amplitud a la base, i evitar que la gent camini al seu voltant, fet que en fa malbé les arrels i compacta el terra circumdant. Per tant, la principal amenaça en aquest moment són els turistes.

El segon perill és el clima, continua Barichivich: “El clima s’està tornant més sec, i això dificulta que les arrels absorbeixin aigua de l’arbre. Xile pateix un període de sequera inusualment llarg que dura ja 13 anys de pluges que fa el canvi climàtic.

En aquesta regió de la serralada de la Costa de Xile, les soques de làrixs de grans dimensions donen testimoni que hi va haver altres arbres grans i mil·lenaris en el passat, amb diàmetres de fins a 3,8 metres. No obstant, ara per ara el Làrix Mil·lenari és el més gran.