M’agradarà opinar sobre aquest tema, i abans que els lectors dictin sentència contra mi per l’opinió desenvolupada, diré que aquesta apel·lació és simplement per a aquest cas en concret; i això no vol dir que vagi contra el feminisme i les seves conquestes legislatives. Es dedica a analitzar, com a instància superior, el que considera creïble i el que considera fiable. I si en la sentència anterior el creïble i el fiable s’inclinava lleugerament a favor de la denunciant, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’inclina lleugerament pel creïble i el fiable a favor de l’inculpat; aquest principi jurídic es coneix com a “in dubio pro reo”, que vol dir que si existeix dubte sobre la veritat, ha de prevaldre la presumpció d’innocència.

I donat el dubte del que va passar als lavabos i a la suite annexa, a la qual va entrar voluntàriament la noia, dos minuts després de l’Alves; al no existir gravació d’imatges ni de veu, és la paraula d’un contra la de l’altre.

En canvi, al reservat exterior es disposava de gravació i d’àudio, i llegida la sentència, com he fet, i havent sigut de l’ofici com he sigut, entenc que els jutges del Tribunal Superior, per unanimitat i amb ponència d’una magistrada, van veure i escoltar, per la gravació, que la noia, de forma voluntària, va ballar, parlar, beure i riure força animadament i es va deixar invitar, ja que formava part d’un equip de noies que van a aquest tipus de discoteques i s’ofereixen com a companyia, bé a suggeriment dels mateixos clients de la zona vip, o comunicació via cambrers, especialitzats a escoltar propostes i suggerir estratègies i presentacions.

I sempre surt el xampany francès. Ei, jo també he sigut jove, i en aquells temps, aquest tipus de locals es coneixien com “una barra americana”, en què no es segur que s’acabi follant, però el rerefons d’uns i altres és això, i no anar a resar el rosari.

I beneït el feminisme, que ha acabat amb la professió principal de les dones en l’època franquista, que era la de “sus labores”. A la meva primera dona li va tocar ser d’aquestes, i la segona, professionalment ha aconseguit ser la primera degana femenina del Col·legi de Procuradors de Tarragona ; i nos, només va arribar a secretari del d’advocats; ves si podem ser poca cosa, els masclots.

Ah! I venim d’un temps, els que fem 80 anys enguany, que a la universitat, quan s’estudiava dret penal, si et descuidaves senties l’acudit que deia: “Delito de bragueta, absolución completa”. I això que a la classe ja hi havia un deu per cent de noies.

I ja fent d’advocat, els primers vuit anys va ser sota les lleis de la dictadura de Franco, i les violacions, inclús com la de la Manada, si l’advocat aconseguia el perdó de l’ofesa, s’arxivava el cas.

Dues vegades amb clients del despatx vaig suggerir i fer aquest tràmit, i com que en aquella època no hi havia whatsapps, ni mòbils, la gestió consistia a anar l’advocat a casa de la violada ofesa, i dir-li al que hi anava. Escoltar per part d’ella i família tota mena d’insults, que prometia traslladar al meu client i manifestar el trasbals i penediment del meu patrocinat. I els dos cops després de passar per la fase de pengim-penjam, vaig arribar a un acord econòmic, i cas tancat. I això no vol dir, almenys en un dels dos casos esmentats, que potser el client era un fill de puta de llibre i manual. Jo ja no ho he viscut, però una forma de perdó de l’ofesa també consistia a casar-se amb el violador, i cas tancat.

Ei, era en temps de Franco, i crec que s’hauria de començar a valorar, amb  l’extrema dreta que ara i avui torna a intentar seduir el poble, com van fer Hitler, Mussolini i Franco, en una època de la qual encara no fa cent anys, si haurem de veure si això tornarà a ser tendència i nova “religió” del jovent més o menys benestant de la civilitzada Europa, i on van néixer dues guerres mundials. I per això ara Trump pot dir amb el cap ben alt, de moment, que Amèrica està cansada de venir a ajudar a Europa, i que som uns desagraïts, i hem d'acabar pagant més despeses de defensa, i de moment, i de propina, ens aplicarà aranzels.

Fins ara l'escrit ha sigut a vola-ploma del qual recordo i els matisos de la meva experiència. Acabarem amb un petit aprofundiment tècnic.

El TSJ de Catalunya, formada sala en aquest cas, amb els quatre magistrats adscrits a la Sala d’Apel·lacions; tres dones i un home, i per unanimitat, sent ponent una de les dones, i considerats tots quatre del sector progressista de la judicatura, han posat en dubte part de la versió de la denunciant i anul·len la condemna, en trobar buits, imprecisions, inconsistències i contradiccions sobre els fets, la valoració jurídica i les seves conseqüències. I això compromet la fiabilitat de la seva credibilitat. O sigui se la creu, però no del tot.

Si passéssim del món jurídic al del solfeig, i potser per deformació, ja que soc de la Coral de Lilla, el sí és sí desafinaria, si el sí fos bemoll o sostingut i el volguessin col·locar allí on no toca, o sona malament.

Per a mi la sentència s’ha dictat amb consciència, i en aparèixer el dubte, s’han agafat a la presumpció d’innocència, que també és un dret fonamental, i en aquest cas ha sigut un blindatge gairebé perfecte, si no es donen testimonis de càrrec o proves concretes que corroborin l’acusació de la víctima.

Aquest cas ha caigut així, però quedarà clar que és un missatge i avís contra la impunitat dels intocables, com el cas que ens ocupa: Daniel Alves da Silva, nascut al Brasil el 1983, i diuen que ha sigut el jugador amb més trofeus de la història del futbol, amb 47 títols oficials en total. A Europa, va començar amb èxit amb el Sevilla CF i el 2008 va fitxar pel Barça. Va formar part del Barça del sextet: 3 Champions, 6 lligues i 4 copes. Tot un referent com a lateral dret de l’equip català.

No obstant, reitero; el feminisme ja ha aconseguit la fita històrica de canviar substancialment la pràctica dels tribunals. I que sigui a fi de bé, que deia la meva àvia, pagesa del Morell.