Va néixer a Valls, d’això no n’hi ha cap dubte, i també tinc de dir que la gent i personatges que varen “posar la calçotada al món” vàrem ser els amics i clients i la família que tenien una relació amb Cal Bou, fent les tertúlies als vespres i nits de coneguts i artistes, quan el servei del sopar tocava a la seva fi i els viatjants de “vetes i fils”, carregats amb totes les maletes i estris, feien morada en aquella fonda que regentaven els meus avis i pares.

Durant la setmana, la vida es resumia en anar a vendre els comercials i artesans les seves feines, i al vespre es comentava el dia mentre es feien unes partides de dominó o de cartes, acompanyades dels cafès i “carajillos”, que eren el consol de moltes angoixes, abans de pujar a les habitacions a descansar.

Els components de la Penya Artística de l’Olla, amics i companys de creacions de fusta i escultures de pedra i amics de moltes vessants del meu pare, sobretot de pintura, eren assidus a les tertúlies vespertines de Cal Bou, a les quals ell s’afegia una vegada acabada la feina com a hostaler.

“El Bou”, Josep Gatell Busquets, el meu avi, que tenia aquest renom a la ciutat de Valls, vell sindicalista al gremi de cambrers i cuiners, exmilitant LM d’esquerra, republicà, ex-exiliat a França amb la seva família, uns cap a un lloc i les dones i fills petits cap a un altre, va tornar després de la guerra “incivil” per no tenir delictes de sang i gràcies a la bona feina de l’advocat Cases.

No va ser fàcil recuperar l’antiga Fonda Bou, intervinguda durant el conflicte armat, però amb la persistència i bon fer de l’incipient ajuntament, i altra bona gent, es va aconseguir. Es va fer una reforma integral de l’edifici, amb banys a cada planta, amb telèfon a cada habitació, i algunes cambres tipus “suite” amb un menjador fantàstic i una cuina casolana de categoria que regentava la meva àvia, Maria Roda Prats. Tot plegat, es va canviar el nom, i a partir de la reforma es deia “Hotel Universo Bou”.

L’amistat que es feia amb els parroquians que durant tota la setmana laboral pernoctaven a la Fonda Bou, es feia evident amb el bon tarannà que hi havia entre tots, quasi formant part de la família. I després de passar el curt cap de setmana, al tornar ja sabien que tenien la seva habitació preparada, i quasi sempre era la mateixa.

La família tenia una masia a la carretera de Montblanc, a un quilòmetre i una mica més de la ciutat de Valls, que varen adquirir poc abans que comencessin les “hostilitats”. La meva àvia tenia paüra de les “paves”, avions nocturns que deixaven caure bombes allà on veien llums, i durant el dia feien la feina a la fonda, i la nit, a la masia a dormir.

L’avia, a la masia hi tenia un hortet, i amb una tartana i un cavall, baixava verdures per al consum de la fonda i per als seus hostes, i com era normal, també uns quants solcs de calçots, per a consum propi i familiar.

Degut al bon ambient que he descrit amb els clients i la família, alguns dies es feia xerinola en aquesta masia, i és clar, l’àpat eren el calçots i el que es pogués trobar en una postguerra crua i dura per als vençuts.

Aquest incipient començament de la calçotada es va anant estenent i comentant al tornar a llurs llars els hostes de la fonda.

La Penya Artística de l’Olla, prenyada de bones mans i caps, va donar a conèixer aquest àpat tan vallenc a nous amics i coneguts, sobretot en aquella Barcelona i rodalia, que era el bressol de tantes i tantes oportunitats en tots els sectors i branques.

En aquells temps van arribar els trens a Valls amb cert rigor, amb persones i ganes de gaudir fora de la ciutat, i no era estrany anar a esperar els viatgers amb la tartana, portar-los a dinar a la masia i després retornar-los a l’estació a l’hora per no perdre la sortida del tren. Els autobusos de diferents companyies feien el transport a la capital de l’Alt Camp amb excursions veïnals, amicals, i també que tenien el comú denominador de cantar, ballar sardanes, en el format de penyes. Més tard varen arribar vehicles utilitaris, i recordo aquell que s’obria per la part de davant, “Issetta , el Renault 4/4, “el Biscuter”, i després el que va ser el definitiu: el 600, i altres Seats amb les seves diferents versions.

A poc a poc, de boca a orella, el poder gaudir d’un àpat tan diferent i peculiar va anar guanyant adeptes en tots els camps. I tornant a la calçotada de la Penya de l’Olla, que es feia anualment juntament amb diferents premis literaris i teatrals, amb actuacions i exposicions, va arribar a un punt que la quantitat d’assistents va ésser tan notòria que es va tenir d’agafar un professional del ram de l’hostaleria, i és clar, una masia per encabir-hi tots els comensals, No cal dir que el lloc va ser la Masia Bou, amb la batuta de Josep Gatell Roda, el meu pare.

L’èxit va ser, i és indiscutible que aquest corrent “turísticogastronòmic” va trencar tots els paràmetres que hi havia aleshores. Es van anar ampliant els aparcaments i els menjadors, la cuina i tots els serveis, i cada any, una nova inversió perquè “LA CASA PAIRAL DE LA CALÇOTADA” fos un punt i a part en aquest món i així va ser. Els caps de setmana s’omplien de nouvinguts a tastar els calçots i la resta de l’àpat, i aixecar el porró amb el vi valent propi d’aquestes contrades.

Es feien dos o tres torns de dinar en diferents hores, i per fer l’espera més còmoda i menys pesada es donaven tombs pels aparcaments amb un carretó i també amb un cavall, per fer que la mainada no es posés nerviosa i passessin un agradable cap de setmana pujant a cavall.

La calçotada va engrandir els seus horitzons, va traspassar les línies catalanes per passar a Madrid, també a Saragossa i al País València, i no cal dir Barcelona.

Ací vàrem fer durant vint anys un menú tot amb calçots, incloses les postres, i tots invitats per la Masia Bou, amics, coneguts, clients, autoritats locals i foranes, artistes i familiars. Això es feia a mitjans del mes de novembre, amb els primers calçots que tenien la mida adequada, i a més es feia el tret de sortida de la nova temporada calçotaire. Juntament amb aquest àpat, es varen organitzar uns premis literaris, de poesia, i escrits sobre el calçot que es lliurarien a les postres del dit àpat.

La calçotada no té un secret únic, en té diversos, des de recollir les redoltes de podar la vinya i guardar-les perquè quedin eixutes per a la propera temporada, fins a disposar d’una bona ceba blanca tardana a sembrar a final de juliol o principis d’agost, en un lloc sense massa sol, a fi que no s’assequés massa i s’ofegués la llavor en un lloc amb humitat i amb possibilitat de regar; i així que creix, calçar i tapar les tiges, que van pujant, busquen la llum del sol, i engreixen els futurs calçots.

La cuita dels calçots amb flama viva de redoltes de la poda de l’any anterior, com he dit, i també el separar el prims dels gruixuts, ja que uns es couran més de pressa i els altres necessitaran més estona al foc. Es tenen de tallar una mica les arrels, una mica, no molt, a fi que l’aigua que porten dins acabi de coure els calçots i no es perdi amb la graella; tallar l’arrel, i més si porta fang enganxat, i escapçar les fulles, que ocupen lloc i no cal que siguin tan llargues. Cal fer fileres i encendre el foc a favor de l’aire, començant sempre per la part blanca.

Una vegada cuits tenen de reposar. Hi ha gent que els embolica en manats d’una vintena amb paper de diari. Altres els col·loquen ben arrenglerats en un cabàs de goma, i els tapen amb un sac perquè no perdin la calor. L’important és que s’acabin de coure amb la calor d’uns amb els altres, perdin la rigidesa, i quedin engronxats a l’aire, perfumant l’ambient de fum i foc, i acabi en calçot.

L’auca de la Masia Bou, en les primeres quadrícules, diu: “Dels teula feta amb terra, se l’agafa amb la mà esquerra, i amb dos dits de la dreta, llavors se li treu la samarreta”. La teula, element de teulada, és important en aquesta zona per reparar, degut al fort vent de nord, que aixeca teules i malmet els sostres. Per això era i és important tenir a mà unes quantes teules, tant per arreglar el sostre com per portar a taula els calçots. A la teula, de forma allargada, s’hi assenten perfectament damunt, a part de ser refractària i aguantar la calor dels calçots.

Una part important de la calçotada és la salsa. N’hi ha tantes com mans a fer-la, i paladars per tastar-les.

Els tomàquets, escalivats i pelats, els alls també, i si agrada amb més gust se n’hi posa algun de cru, i un bitxo més o menys gran i picant, o petit i que no piqui molt, tot dins el morter i xafar-ho bé. Les ametlles i avellanes, de la terra, torrades i pelades, i després xafades. Sal i pebre negre molt a gust. De les nyores, que teníem estovant-se i reinflant-se amb aigua, en rascarem la polpa i l’afegirem al morter, un raig de vinagre de vi, i anar afegint oli d’oliva fins a aconseguir la textura desitjada i el gust que volíem.

El “babero”, el pitet o com vulgueu dir-li, és també important, perquè com diu l’auca, “sense el pitet salva-llànties, no t’arriendo les ganancies”.

Tornar al “babero” i menjar amb els dits, suposo que fa molts anys que no ho feia, i aquest és també un dels èxits de la calçotada.

Vulguem o no, en arribar el temps de calçots els camps s’omplen de fumaroles, com a senyera d’identitat de Valls, amb el somriure de molts dels comerços locals en pujar les vendes amb tots els productes relacionats amb l’àpat; els monuments i museu local oberts per conèixer una mica més la ciutat, i també es podien obrir locals socials amb algunes representacions postcalçotada per afavorir els hotels amb la pernoctació, i moltes altres coses.