No amago la voluntat de fer un llibre d’un centenar de planes que per la festa major d’estiu oferiré als familiars, amics, coneguts, saludats i LILLENCS, O ILLENCS, d’ara i avui.

Fa cinc anys que escric un article setmanal a Nova Conca, i la meva deixa serà molt simple. Recolliré tot el més recent en què parlo del nostre poble petit i eixerit.

Hi afegiré breus sinopsis d’amics traspassats, o no, que he conegut i valorat i gaudit, entorn de les serres de la Guixera i de la Carbonària, i com la meva vida articulada és una mica tal com raja, també quedarà una resta dels meus pensaments vitals i polítics, ja que no he amagat mai que vinc dels primers temps fundacionals de Convergència i que vaig rebre el bateig brutal de les urnes de l’1 d’octubre del 2017 i la permanent repressió de la part d’Espanya que ens gela el cor, i la butxaca, i que ja tinc aclarit quan escric sobre afecte i desafecte, publicat a Nova Conca recentment.

Per recordar coses passades, he tornat a llegir el llibre Lilla. Aproximació a la història d’un poble, de la parella d’historiadors Roser Puig i Tàrrech i Josep M. Grau i Pujol, publicat el 1996 amb pròleg i capítol dedicat a l’església i les seves obres de restauració dels anys 90 del segle passat, a càrrec del rector d’aquella època, mossèn Armand Puig i Tàrrech, que actualment és un alt càrrec del Vaticà en afers internacionals de les universitats catòliques.

També he tingut un recent repàs de la Lilla que no he viscut, que ha sigut l’anterior als anys 70, en què vam arribar a aquestes muntanyes; repàs al tombant d’una amable xerrada amb Gloria Rovira Calero. És filla de Ricardo Rovira Girons. I el seu avi, Joan Rovira Martí, va ser el primer paleta de cal Paleta, i és part d’una dotzena de renoms que encara són de forta actualitat a Lilla, ja que segueixen imprimint caràcter a les cases en què es van succeint de pares a fills.

El pare Ricardo treballà fins als anys vuitanta del segle passat. D’ell és el xalet, conegut com del dentista, situat a la partida de les Fonts de Lilla, enfront del nostre mas, i que als anys 70, quan vam arribar, estava cuidat, i endreçat l’entorn, i fins hi havia una piscina. Ho cuidava el Rafàs, de cal Molo, que va ser dels primers habitants del poble que vam conèixer.

També, en Rovira, va construir, i molt, a Miramar per al Sr. Balasch. Era un empresari, “Laboratoris Balasch”, que va comprar una muntanya sencera i va començar a construir pels volts dels anys seixanta del segle passat, en el que avui és el poblet de Miramar. També va fer la pallissa del metge del Dr. Sánchez Cid, i un reguitzell d’obres i treballs diversos.

El va succeir el Josep Maria Sole, de ca l’Elvira, que va aprendre el seu ofici al seu costat. I al costat d’en Josep Maria Solé va treballar i el va succeir el Sebastià Moix, fill de can Tico, i aquí arribem nosaltres, i les primeres obres del futur mas i pallissa van ser amb el Josep Maria i el Sebastià; i jubilat el primer, va seguir el Sebastià, amb qui vam fer una sòlida amistat, fins al seu traspàs, massa fora de temps, el 2007.

Ves per on, anant seguint el fil de cal Paleta, que només vaig veure poc i de lluny, hem arribat a comprendre els successius pas del temps. En Ricardo va ser també alcalde pedani de Lilla, abans d’en Tico.

I en Rafàs va arribar a la nostra vida acabats d’arribar. Per mi era un home, ja entrat en anys, que travessava la carretera del coll per un pas de vianants , que s’ha perdut amb ell. Afable, servicial, em va fer agafar un pot de pintura vermella i un pinzell i vam fitar les més o menys quatre hectàrees que les dues parelles de nou arribats havíem comprat.

Es coneixia les feixes i terrenys pam a pam. Ens va plantar ginesteres i d’altres espècies autòctones, i ens va cuidar un petit hort, fins que va anar perdent la vista i els últims anys ja no es movia de baix al poble. Quan passava i el saludava, deia que em coneixia per la veu, i encara mig palpant tenia un racó amb quatre bledes i tomaques, que mig cuidava.

Després d’anar a veure en Gomis, alcalde de Montblanc, que ens va animar a fer llarga estada, vàrem saludar Ramon Moix, de can Tico, l’alcalde pedani per aquella època, i un dels pocs pagesos a jornada completa que quedaven al poble. Encara vam ser a temps de provar el seu propi vi i oli, abans que els sindicats agrícoles i les bodegues acabessin en el primer quilòmetre zero.

També recordem que quan entraves al poble caminant o en cotxe, el primer que trobaves i et donava conversa era “l’espardenyer”, que era un conco molt xerrameca que et posava al dia i et preguntava tot el que podia.

Així, abans dels anys 70, al poble eren quasi tots pagesos amb més o menys jornals de terra, i d’oficis, alguns a cavall en cuidar la terra, hi havia el paleta, un barber que vivia a ca l’espardenyer; la tenda de ca la Mariana a la placeta, que a més mataven i escorxaven un be per setmana; una lleteria a cal Molo, que tenien un parell de vaques lleteres —encara ens trobem a la coral amb la filla Maria dels Àngels—, i la tenda de ca la Trinitat, que inclús tenien diaris.

I nosaltres hem conegut l’última tendeta de Lilla, que portava la Maria Lluïsa, companya de la coral i dona del Cimas, un pintor que ha deixat part de la seva obra a Lilla. Nosaltres li vam comprar i tenim un parell de quadres seus.

L’escola es va tancar el 1972, i l’última mestra va ser Ramona Causi, que la Glòria em diu que van ser a temps de fer-li un homenatge com Déu mana.

Per avui ja en tenim prou. Un pròxim article serà un seguiment de la història de Lilla de la mà de les viquipèdies i de l’esmentat llibre del Josep Maria i la Roser.

Acabem amb paraules de la presentació que del llibre va fer mossèn Armand, l’agost de 1996, a qui li vaig portar a casar una filla meva. Vam arribar a l’església de Lilla sortint de l’ermita de Sant Fructuós dalt d’un carretó, amb garlanda floral i portat per la nostra somera, dita Pruna. Era el setembre del 1997.

“Lilla és un poble antic i formós. Arrecerat al cingle, cruïlla de camins, generós per les seves fonts, estès en boscos i conreus, talaia de la Conca, poble que es presenta al viatger, com un ramadet de cases encavalcades, les unes amb les altres”.