En certa ocasió el savi doctor Arcadi Bonmatí anava amb el seu amic Venanci vagarejant per la Rambla de les Flors. Quan feia una estona que caminaven es van trobar amb dos coneguts que Venanci no coneixia ni havia vist mai. Els quatre continuaren camí conversant. Eren en el millor de la conversa, parlant sobre les beatífiques virtuts de la física quàntica, de que Venanci era un autèntic ignorant. Cansat d’escoltar-los, va maquinar distreure’ls fent-los la proposta: “Anem al bar de la plaça Ducal a prendre un cafè?”. Proposta acceptada unànimement pels altres tres al considerar-se invitats.

La plaça Ducal era al tombant del cantó, amb la qual cosa no els va costar gaire arribar-hi.

S’assegueren i cap d’ells demanà cafè, al·legant que a les 12 del migdia “no els deia” un cafè. Un d’ells va demanar un pernot amb aigua, l’altre un whisky amb aigua i el Dr. Bonmatí un got d’aigua mineral. Com que la idea del cafè havia estat del Venanci, ell seguí amb la seva ferma dèria: un cafè, doncs.

I seguiren conversant. Aquest tomb anava sobre les benaurances de l’energia solar fotovoltaica.

Tornem-hi; d’aquesta energia Venanci només coneixia les plaques solars que es posen a les taulades o els molins de vent que roden dalt les muntanyes, així que els va proposar una nova gestió: “Podríem anar al port a veure la sortida dels velers”.

Aquesta no la va acceptar ningú, ja que tenien de caminar.

Aleshores Venanci, al no saber què fer ni què dir, va pensar que no coneixia els dos amics de Bonmatí, per tant seria bon motiu preguntar els noms per trencar la claca sobre els volts i els amperes. Dirigint-se al doctor, li va preguntar: “Per què no em presentes els teus amics?”.

Bonmatí es torbà, se li veié a la cara, es disculpà, s’escurà la gola. Finalment es llançà: “Mira, et presento el president Companys i al general Franco”. De moment els dos amics es quedaren parats, però deduint la conya de Bonmatí es posaren a riure pel cop d’humor de l’amic, acabant per presentar-se ells: “Som l’enginyer John Casals i l’arquitecte René Dessius”.

Efectivament es trencà la conversa, fins i tot la calorosa reunió. Els dos amics s’acomiadaren amb fortes encaixades de mans.

Quan ja havien marxat, Venanci li preguntà a Bonmatí: “Com és que els has presentat així? Desconeixia de tu aquest sentit de l’humor”.

Bonmatí empassà saliva per no ennuegar-se: “Mira noi, com que en aquell moment no recordava el seus noms he pensat que una mica de farsa podria fer-me sortir del toll i veig que no ha anat tan malament”.

No, si d’ingeni no te’n falta...! —pensà Venanci.