El dimecres faig l’esborrany del tema que vull escriure, i el diumenge a la tarda, embastat, deixat anar, escrit i mig reescrit, i repassat de dicció i ortografia, ho envio a galeres i el divendres surt a la llum en paper i després en digital.

I avui, dimecres, és el dit sant, i he pensat en el petit joc de ressaltar què ens va passar el 2019, i que confrontaré amb la Setmana Santa que ara visc. El del 2019 és possible, ja que vaig fer i publicar per a familiars, amics, coneguts i saludats el llibre Del coll de Lilla a cap Salou, dietari del 2019.

Així, el 2019, el Diumenge de Rams queia en 14 d’abril, i enguany, 2025, ha caigut en dia 13, sent la diferència de calendari mínima.

DIUMENGE 14 D’ABRIL DE 2019

Diumenge de Rams... i commemoració de la República...Enguany serem força gent al mas de l’Era.

La família Trapp anem a esmorzar al poble de Lilla, al bar de les antigues escoles, que porten el Pep i la Lola. La tornada la fan tots a peu, menys el Jordi, que torna amb el 4x4 de l’Imma.

Després de dinar el Dani, company de la neta Alba, segueix i segueix treballant a la pèrgola, primer traient les fustes velles. Demà, dilluns, anirà a buscar les bigues i cabirons encarregats. El Dani, fent i dirigint, l’Hèctor d’ajudant, l’Alba de senyoreta O’Hara, d’Allò que el vent s’endugué.

I en Josep Pla, què feia tal dia com avui? Anem al seu primer llibre, El quadern gris; tal dia com avui, d’abril, també Diumenge de Rams, del 1919, cent anys, menys un dia. Arribat de Barcelona, on estudiava dret, a Palafrugell per les vacances de Pasqua. Diu:

“Vaig a l’ofici. Olor de branques de llorer, el perfum és fort, rústic, agradable. És potser l’únic dia de l’any que una altra olor desplaça la covada dolça de l’encens, l’oloreta agra que hi fan les beates, i el gust de la cera. Aquesta olor de llorer ens retornarà al nas cada vegada que a casa facin estofat.

Prenc l’aperitiu amb els amics. Dos o tres Picons carregats. Dinar familiar. Cafè i conyac abundant. Diumenge a la tarda. La petita població deserta em cau a sobre [en Pla tenia 22 anys]. Dia deliciós per aplicar els llavis a la pell rosada d’una dona. Horrible per a passar els carrers amb les mans a la butxaca. Torno als aperitius. Absentes, sopar. Cafès i conyacs. Taquicàrdia galopant, el cor em fa mal. El cap molt espès també.”

Bravo! Suposo que la resta de la seva vida va seguir sent bastant semblant, però es va tirar 30 anys viatjant, per mar i per terra, i escrivint.

Se m’ha tornat a esborrar un tros del que he escrit; però quan va començar la informàtica, ara fa 40 anys, 30, 20, jo era un advocat i empresari de l’antiga escola, amb secretàries i empleats, i vaig passar quasi del tot, i per tant, ara, jubilat, sense secretàries ni empleats, com sigui que vaig passar de quasi tot, doncs ara només sé quasi una mica d’aquesta nova revolució mundial, i tot són problemes i sabotatges. Sort que encara em queda la comprensió i benevolència i competència electrònica de l’Imma, i el meu gendre de Vila-seca, que ajuden i rectifiquen els meus desgavells.

I de resurrecció a resurrecció, ressaltem del llibre del 2019:

DIUMENGE 21 D’ABRIL

Dit de Diumenge de Resurrecció. Nou a esmorzar al GR, el simpàtic local gastronòmic que hi ha a cent metres a peu del nostre mas, i que abans ja fa cinquanta anys va començar dient-se Les Fonts de Lilla. La Glòria Rovira invita, que és el seu sant, i com a bon membre de la coral li canto l’“ajuntem les mans, per desitjar, que per molts anys, siguis feliç. Felicitats, felicitats, per molts anys.”

L’últim dinar col·lectiu de la Setmana Santa. Es menja corder, com correspon en un dia així, i a les influències de les religions cristianes i islàmiques. El Josep, el net, s’interessa per la seva primera barbacoa treballada.

Últims retocs a la feina feta, passem comptes, es paguen estrenes i comencen els adeus.

DILLUNS 22 D’ABRIL, Dia de la Mona

Dia gris, cel de plom, frescot. Esmorzem al GR, llesquetes de botifarra blanca i tonyina, que ens partim, començant primer pel peix.

Passem el dia sols. Al vespre ve la Marta, que avui fa massatge a l’Imma, aprofitant que és un dels pocs dilluns que és al mas.

No acostumo d’uns anys cap aquí a anar al cine o veure’l per televisió. El dia de la mona, i vigília del meu sant, vaig fer una excepció, i per TV3 a les 10 de la nit vaig veure Cançó per a tu. L’actriu principal que actuava era Candela Serrat, filla del meu admirat com a cantautor Joan Manel Serrat.

És curiós, perquè fa molts anys vaig veure una pel·lícula en què Serrat feia de protagonista. Es titulava La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua. I observo que aquella, i aquesta, tenen com a comú denominador la forma de ser, viure i pensar del Serrat, jove, a la mateixa època del Jordi jove, que soc Nos. Són els temps que van de la Caputxinada a les primeres eleccions democràtiques.

Finals dels seixanta i dècada dels setanta, que vaig viure de prop, i intensament, les meves iniciacions i descobertes com a estudiant, sergent de milícies, polític, professional, en les vessants de l’advocacia, i com a Real State i empresari, i familiarment com a casat, pare de bessones, i més tard, furtiu i amistançat, per tornar a acabar legalitzat.

Ja s’acaba la Setmana Santa, gent al mas, activitat i feina, i moviment. A la Conca, poca pluja i dies de llevantada, molt de vent, rúfol... En fi, la Setmana Santa que toca sovint.

Fins aquí, pensaments i pinzellades d’un passat proper, el 2019. Per cert: el bar de les antigues escoles i el restaurant GR ara estan dissortadament closos.

LA PASQUA D’ENGUANY

Bé, fem un salt de sis anys i ens trobem que el Diumenge de Rams d’enguany ens agafa a Andorra, repetint estada amb uns amics al seu apartament familiar. Passem dels 525 metres de Lilla a una alçada de 1.300 sobre el nivell del mar, i el que més faig a l’Andorra dels mercaders i botiguers, i d’un consolidat Primer Món, és mirar, fitar, badar i contemplar reiteradament l’espectacle d’alta muntanya, encara amb força neu; avets i rius joguinosos i enguany amb abundància d’aigua i soroll de torrentada.

I pel gran pont, que culmina amb el dilluns de la mona, hem restat al mas i ens hem anat trobant amb família i amics.

I parlant d’amics, el Dissabte de Glòria vam assistir a la seu del Museu Comarcal de Montblanc, a la presentació del llibre de poemes del bon amic Josep M. Amorós i Bayer, el Xolis, fill predilecte de Montblanc.

És un recull de poemes que ja va començar a la seva adolescència. Es titula Cançons sense música. Va ser una presentació brillant amb nombrós públic, i familiars, i l’entranyable salutació, escalf i solidaritat amb el montblanquinisme del seu pare, expressat mitjançant llapis de memòria gravat pel seu fill Sasha des de Moscou, i vist a la sala d’actes del museu.

I vaig tindre el plaer de fer rapsòdies amb un parell de poemes de l’autor, per ell triats i per ell acompanyats al piano. Són poemes de tota una llarga vida i hi domina la temàtica amorosa i montblanquina. Xolis, semper vivas!

I el Diumenge de Resurrecció d’enguany ha sigut més discret que el comparat. La neta petita, Anna, ja adolescent, encara ha fet estada al mas, i la resta entrant i sortint. Llei de vida.

I per la mona, fem la barbacoa, i es farà a “la pallissa”, més que centenària, i com que la imaginació és lliure, ens podem traslladar als temps d’abans de la fil·loxera i imaginar el carro i la mula o l’ase, i les feixes amb els seus marges ben construïts, curulls de ceps, i amb marges i terrasses, cisternes i cabanes de pedra seca, fins a mitja muntanya de Miramar, i per ponent el poble de Lilla i els camps de vinya i blat i ordi fins a fitar al fons Montblanc.

I acabarem amb un sol vers, dels milers que té, Xolis, l’Amorós, del seu llibre de poemes esmentat:

“A la meva terra, ennoblida per l’honor.

Pàtria que s’estima, no es ven per cap or”.