Quantes vegades el silenci és com una exclamació a la vida, com una pinzellada de color en mig de les arrels fondes de l’ahir, quantes desvetlles damunt llençols sols, i records de paraules dites a cau d’orella… Quants silencis que parlen les mirades, i ho diuen tot. El silenci et permet escoltar-te a tu mateix, tancar els ulls, imaginar, volar; el silenci de la pau interior, escoltar el que no se sent, d’igual forma que no hi ha música sense silenci, i a vegades diu el que les paraules no poden dir, ni les lletres expressar.

Moltes estones, al caminar pel costat d’aquell casalot deixat de la mà de Déu, ruïnós, esbalçat, amb els trespols caiguts i les bigues trencades i el cabirons corcats, procuro respectar aquell silenci, aquella pau, aquells records que suren en l’aire, la barreja de sentiments i melangia en cada finestra o reixa que queda dempeus avui encara.

La remor dels pins, i algun xiuxiuejar d’ocells, trenca la solitud d’aquella bancada, on fa temps esperaven la “marinada” per treure’s la suor del matí.