El 1945, quan vaig néixer, hi havia de papa Pius XII, fins al 1958. Va governar 19 anys, 7.161 dies. El va seguir Joan XXIII, que hi va estar quatre anys, 1.679 dies, fins al 1963.

I ja és sant.

El següent va ser Pau VI, que va governar fins al 1978, 15 anys, 5.525 dies. El pròxim va sortir del conclave de l’agost de 1978, i va morir al setembre, per tant el seu pontificat va durar 33 dies, i no ha sigut el més breu de la història. Era Joan Pau I. El següent, Joan Pau II, que va estar al Vaticà 26 anys, 9.665 dies, del 1978 al 2005. I també és sant.

El següent va ser Benet XVI, del 2005 al 2013, quan va abdicar. Va governar 7 anys, 2.872 dies, i l’últim fins ara ha sigut l’argentí Jorge Mario Bergoglio, el papa Franciscus, del 2013 al 2025, 12 anys, 4.423 dies. El papa Franciscus és considerat el papa 266 després de Crist, però ja sabem que hi ha hagut embolics, antipapes i diverses circumstàncies i justificacions, en aquesta llarga tradició de papes i les seves constants picabaralles i guerres, que la mateixa història vaticana té ben detallades.

Quins records em queden d’aquest procés papal? Fins ara han passat per la meva vida set papes.

Del primer recordo que va iniciar el seu papat el 1939, l’any en què Hitler va posar en marxa la Segona Guerra Mundial, i va haver de nadar i guardar la roba en aquests temps tan difícils, alabat per alguns i vilipendiat per altres.

El següent, Joan XXIII, a mi em va agafar amb 18 o 19 anys. Era l’estiu que vaig acabar primer de dret, i em van comunicar que em fotien fora del Col·legi Major per inadaptat social. Un grup de joves que volíem ser trencadors ens reuníem en un bar del nucli antic de Tarragona i fèiem poesia estrafolària i obscena, i la mestressa, entre renecs i crits, ens deia que calléssim, que li tancarien el bar... Eren temps de la dictadura de Franco. El seu marit era policia local i li dèiem: “Qui te’l tancarà, el teu marit?”. El seu marit a la llarga es va suïcidar, però crec que no hi vam tenir res a veure, en els seus possibles disgustos.

Vam fer la lletra d’un madison que cantàvem a viva veu, i que traduiré al català, part del qual encara recordo. Eren els temps del conclave i dèiem:

“Ull! Cardenal, a on te’n vas? Me’n vaig al conclave per votar.

Aniré amb tren, o amb avió; me’n vaig al conclave a la votació.

I el nou papa, qui serà? Serà Montini, Ottaviani, o Lercaro; Tisserant, Tisserant, Tisserant.”

No ho vam encertar perquè va sortir Roncalli, el cardenal de Venècia. Montini va ser el següent papa, Pau VI. I el Tisserant, que a la cançó el repetíem tres vegades, era el degà del col·legi cardenalici.

El papa Joan XXIII va ser el del Concili Vaticà i va revolucionar el dret canònic, que a la facultat era una assignatura del tipus de les “maries”, o sigui fàcil d’aprovar, però al Concili li van donar molta importància i ens vam haver d'empollar totes les novetats.

Joan Pau I va durar 33 dies. Era l’estiu de 1978, i amb la meva companya, ens va agafar la seva mort passant uns dies per Galícia amb tenda de campanya i molt desconnectats, fins a l’extrem que vam preguntar per què tocaven amb tanta insistència les campanes, i quasi que tenim de sortir corrents, ja que es pensaven que ens fotíem de la mort del papa, que ens va agafar de minivacances i amb la guàrdia baixa. La conyeta de l’època era que no van agradar a la cúria romana les seves intencions i li van posar la bola, però no crec que sigui veritat, no obstant observar la reiteració d’aquest mètode, en les governances derivades de l’antic comunisme. Ha passat a la història com el papa breu i d’un somriure venerable.

I ara què passarà? El tarannà del papat es mou entre el conservadorisme i l’ultra-conservadorisme. Diuen que Franciscus ha intentat un cert aperturisme, o reformisme, i diuen que els ultres resaven perquè Déu l’acollís prompte a la seva santa glòria.

Bé, acabo de dedicar un parell d’hores a veure per la tele catalana les exèquies, des de la plaça de Sant Pere i la via de la Conciliació, seguida en directe per unes 140.000 persones i més de 150 delegacions, 50 caps d’estat i 10 representacions de monarquies. Les pregàries en el ritu llatí i en l’oriental, en grec, suposo que antic, representat pels papes de les esglésies orientals que han sigut fidels al papa de Roma i no es van fer ortodoxos. El cardenal degà de la cúria cardenalícia Giovanni Battista Re ha presidit la cerimònia religiosa, destacant del papa Franciscus que sempre va implorar la pau i la fi de les guerres i la defensa dels oprimits o desheretats.

I acabada la cerimònia, s’han conduït les despulles fins a la basílica de Santa Maria la Major, a Roma, a 6 quilòmetres del Vaticà, on ha decidit ser enterrat.

I com dèiem el 1962: El nou papa qui serà? I 60 anys més tard de la nostra “cançó juvenil”, ara no faré cap pronòstic, perquè sé que sovint el qui entra al conclave com a papa acostuma a sortir-ne només com a cardenal, però sí que tinc un desig.

I què m’agradaria? Doncs, no obstant tenir manifestat reiteradament que em considero metafísicament agnòstic però genèticament cristià, voldria un papa que incorporés plenament les dones a la cúria eclesiàstica, inclòs el papat; i que permetés el matrimoni i la descendència dels clergues, a l’estil de la resta de variants cristianes, que així ho permeten.

Com diuen els andalusos: “Casi na!”. No obstant a València ja existeix el carrer de la Bisbessa, famós per la categoria de les seves falles de Sant Josep.