La feinada que hi hauria per fixar grans fets històrics entorn de Lilla. Terra de pas des d’abans dels romans, on se situa l’any 978 un atac d’Almansor contra el comtat de Barcelona, i es diu d’un atac a un castell, o petita fortificació, però no queda clar si el dit d’al-Daliya, hi havia moros o cristians, i aquests sí que s’hi estableixen ja des del segle XII.

Ara bé, em fa la sensació que fins al segle XVIII la supervivència a la zona era molt minsa, però no soc historiador, ni rebuscador d’arxius, amb tot el respecte que em mereixen els que tenen aquesta dedicació.

Al segle XVIII, la guerra del Francès els afecta força, amb el pas forçós dels exèrcits per Lilla, les destruccions, morts, i crema d’ arxius. Després ve el 11 de setembre de 1714, quan perden els Àustries i manen el Borbons, i amb Felip V comença el Decret de Nova Planta, i els catalans inventem l’11 de Setembre; i els nostres avis, quan anaven a la comuna a fer necessitats, deien que anaven a Can Felip.

Després, les guerres carlistes i amb soldats amunt i avall, i encara tenen temps al segle XIX de guanyar-se la vida amb el boom de les vinyes i la venda de raïm per a vins i destil·lats, i arriba el poble al màxim del màxim. El 1887, hi ha censats 204 habitacles, inclosos corrals, i es calcula que el poble va arribar a tenir 600 habitants. El 1853, un 57% del terme de Lilla era plantat de vinya, i amb la desforestació per guanyar terrens per als ceps, el bosc es va reduir al màxim conegut.

Després la fil·loxera, la mort dels ceps i vinyes, la ruïna moral, psíquica i econòmica; la fugida emigratòria, i el bosc s’ha tornat a menjar la vinya i la serralada farcida de marges.

Marges, que vam veure tornar a ressorgir, després del foc del juliol de 1987 que va cremar tota la serralada Carbonària, fins dalt a Miramar i que ja tinc descrit. I de nou els pins han rebrotat, i els marges s’han tornat a amagar coberts pel sotabosc; i enguany, 2025, que de moment tornem a anar bé de pluges; Lilla al març, abril i mig maig, i com he observat altres vegades, torna a estar verd com si fos Suïssa.

Bé, pengim-penjam ja estem al segle XX amb la nostra última guerra incivil, però dita oficialment “civil”, i quasi mig segle de la dictadura franquista, i nosaltres que vàrem arribar al 1973, vam estrenar i des d’aquí, a poc a poc, la democràcia.

Per cert, a Lilla hi vaig ser amb el meu pare, el 1960, i recordo un dinar-fartanera a Cal Gris. El meu pare era l’advocat que va fer els documents de la societat de caçadors i els seus estatuts, i Miquel Díaz Òdena, un bon amic de la família, era el president de la Federació de Caça de Tarragona, i jo era un nen de 15 anys amb el primer permís de caça i una escopeta d’un canó. Ho dic perquè quedi constància que abans d’arribar-hi casualment comprant un tros de bosc, la casualitat em va portar a una de les meves primeres caceres amb una colla de Lilla, i el dinar, abundant i ben regat fet a Cal Gris, que deuria ser també caçaire, i el nen de la casa, el Ramon, el nostre speaker, de festes majors i trobades a Lilla, em recorda que se’n recorda.

Potser una de les coses més històriques d’aquest poble és que es va deslliurar de ser travessat, per la carretera, més d’un segle, que és el que han tingut de sofrir aquests pobles veïns, com Vilaverd i Fontscaldes, que fins als anys 70 del segle passat no van ser deslliurats d’aquesta càrrega viària; doncs a partir del 1844, es va fer real la variant del coll de Lilla, i com tinc també dit, Lilla va ser el primer poble del coll i de l’estret de la Riba en tenir circumval·lació externa, i fins els van posar la casella dels peons de camins, que encara forma part del paisatge mig enderrocada.

També consignem que l’últim famós que ha passat per dins Lilla va ser Carles III d’Àustria, el 1706, que està documentat que va transitar de Valls a Montblanc.

Ah! I el del pont de la Rovina, que he preguntat un munt de vegades, que havia sigut, ara ja ho tinc descobert, pel llibre esmentat i pel treball de Pep Andreu, recollit en el seu llibre Montblanc, el nostre. Resulta que les obres per la variant del coll de Lilla van començar el 1806, i el 1817, sempre des de Madrid, van fer una rectificació, donant per impossible el pas per Lilla, i del 1806 al 1817, abans de la rectificació, es va encarregar fer el pont de la Rovina a un contractista amb subhasta a Madrid; és el pont que hauria conduït la variant per dins de Lilla, i que va consistir en un malbaratament de diners públics, i allí s’ha quedat sense pena ni glòria pels segles dels segles, com si fos un vaixell varat.

També al coll, abans de la seva rectificació, i quan la circulació passava pel coll vell i el poble de Lilla, hi va haver bandolers, entre els quals destaca la Pera. I amb bandolers, exèrcits i canvis polítics, els habitants de Lilla, i en els primers intents democràtics i republicans, es van dividir entre dretes i esquerres i amb un rerefons de catalanisme, a excepció de la minsa policia o sometent, i funcionariat i personal foraster.

La guerra va passar per Lilla, com per tants pobles. Sembla ser que el més gros és que van matar el capellà, que el tenien amagat en una casa del poble i van buidar l’església, cremant el que van poder, i després, va ser l’església seu de l’exèrcit republicà. El poble va quedar bastant barallat entre dretes i esquerres de la mateixa República, al qual es tenen d’afegir els ferits, morts i captius de la joventut que es va incorporar per servir la pàtria a la guerra incivil.

Un cop acabada la guerra i amb l’exèrcit roig “cautivo i desarmado”, doncs ja sabem que del 1939 al 1975 a Espanya hi va haver una dictadura de dretes, i al molt tardofranquisme, el 1973, hi vam arribar els habitants del mas i de la casa de fusta de l’altre costat de carretera.

L’escola pública de Lilla es va tancar i acabar el 1972, i encara queden veïns i veïnes que hi van assistir fins al final.

L’electre al poble va arribar el 1930, i l’enllumenat públic es va inaugurar per Sant Sebastià de 1931.

El primer rentador públic es fixa el 1846, i el 1955 es va fer una reparació d’urgència i primera remodelació.

Aigua corrent, clavegueram i cimentació de carrers, ja es va fer a poc a poc després de la Guerra Civil, i fonamentalment després dels anys seixanta, i amb la col·laboració i peonatge dels mateixos vilatans. També es va produir la remodelació de la plaça de l’Església, l’última, en temps públics d’en Josep Gomis, com concreta una placa commemorativa.

I l’administració de l’aigua del doll de “les fonts de Lilla”, per la Societat d’Aigües de Montblanc, ja s’ha produït dins del segle XXI, així com l’últim retoc a clavegueram i cimentació dels carrers.

El telèfon públic i únic va arribar a Lilla el 1952. I el 1987 es va generalitzar, just poc abans de la massificació dels mòbils.

Encara dedicarem un article més per parlar de l’església, i el particular i curiós sistema per iniciar-ne la remodelació.