La plana de Vic forma l’extrem nord-meridional de la Depressió Central catalana, per una erosió originada fa milions d’anys per les xarxes hidrogràfiques de rius i rieres que la componen. Per tant, podem dir que es va convertir en una conca erosionada, amb una llargada d’uns trenta quilometres i envoltada de muntanyes en forma de cassola.

La seva característica són els turons, testimonis de margues blavoses eocèniques (nom popular: pedra blava), que emergeixen per entremig dels conreus extensius. Es distingeixen entre molts d’altres per algunes edificacions o símbols que s’hi van fer, com el castell de Tona, el Clascar de Malla, la creu del Puigsacost, el puig de Guardiola de Tavertet...

El clima de la plana de Vic esdevé mediterrani continental, amb temperatures extremes sobretot a l’hivern, cosa que avui està canviant, si bé de moment es manté la boira baixa (la pubilla de la Plana). Pel que fa a la pluja, solien caure-hi de sis-cents a set-cens litres l’any. El bosc per antonomàsia ha estat el de rouredes, amb la introducció del pi.

El clos que formen les seves serres amb els seus cims varen ser aprofitades en el passat per a la construcció de castells o talaies, com sentinelles vigilants de la Plana. Els turons testimoni no van ser els únics motius aprofitats per tal de fer-hi castells; hi ha altres indrets, com la serralada de Ponent. A la part d’aquesta serralada, situada més al nord-oest, hi trobem una petita serra, la de Sant Martí Xic amb la seva capella, o muntanya del castell de Voltregà (854 m). Tot plegat, antigament era una demarcació d’aquest castell, que avui es troben dins el terme municipal de les Masies de Voltregà.

Una excursió d’un matí ens hi va portar. Vam fer servir l’itinerari més curt. Recordo que foren uns vuit quilòmetres de recorregut, d’anar i tornar a peu. Iniciàrem la sortida des de la parada on vam deixar el cotxe, just al camí de la masia Serratosa, tenint present que veníem del cantó de Sant Hipòlit de Voltregà i que passàrem per la carretera de la Trona, que va a Sant Boi de Lluçanès, i que ens acostà al camí.

Va ser una pista asfaltada que vam deixar al cap de vint minuts de caminar-hi, per tombar tot seguit cap a la dreta, per tal de seguir per una carretera de terra ben conservada i de molta pujada, fent ziga-zagues fins que arribà dalt al cim. Allà, situada en un coll, es ressegueix la pista, per un braç de terra en forma d’istme, fins a arribar a la porta de ferro que priva el pas de vehicles, però no de persones; i, a una distància curta, s’arriba a Sant Martí Xic i al castell.

A Sant Martí Xic, la tradició popular l’ha qualificat d’aquesta manera per ser una capella romànica (s. XI) de dimensions reduïdes. Es troba al peu del castell de Voltregà. Antigament, hi restava un mur que la deixava dins del recinte fortificat. Va servir com a parròquia fins al segle XVI. En canvi, el castell de Voltregà està situat sobre un penyal més elevat que l’esglesiola. La seva història comença amb data de l’any 902, amb prou esdeveniments a explicar.

És un indret on poguérem gaudir de magnífiques vistes panoràmiques, des de les serres que l’encerclen, presidides pel santuari de la Mare de Deu de Bellmunt (1247 m), “l’ermita al cel suspesa”, tal com s’hi referia el prevere i reconegut poeta de Catalunya Jacint Verdaguer (1845-1902).

Sant Martí Xic ha esdevingut amb el temps no tan sols una fita per a l’excursionisme, sinó també un lloc predilecte per a les trobades de poesia catalana, que organitza cada any l’Associació dels Amics de Sant Martí Xic. Podem dir amb tota certesa que aquestes trobades esdevenen també una bona manera d’estimar Catalunya i fer-la possible.