He tornat a sentir a la pell el que he sentit a l’ànima, amb els punys tancats, i recordant els teus ulls de mel, de dolça mirada que em feia un daltabaix en el cor, mentre els dits acaronaven les cordes del violí i de la guitarra, i feien companyia amb una veu neta i tendra, tèbia. I vaig recordar un abril en què van caure tots els trenta dies de cop al damunt, i es va trencar el cor, i tancar una porta, i avui encara dic que tot el que sé ho vaig aprendre de tu, i costa molt curar aquestes ferides... De tant en tant s’aixequen les crostes i torno a sagnar per dins, i miro sense voler mil fotos que guardo, pensant en les formes de viure al teu costat, entre el teu somriure ample que m’omple la cara, mentre s’escapa una involuntària llàgrima que des de la distància no esborra res, però et va fent més fort, i decididament potser més insensible dintre una cuirassa que costa molt travessar.

Ara ja no puc fer-te una abraçada, però puc embolicar-me l’ànima i enviar-te-la sense reemborsament.