El 19 de març de 1810, el mariscal Pierre F. Augereau, governador francès de la Catalunya ocupada per Napoleó, va presidir la primera cerimònia del procés d’annexió de Catalunya a la França napoleònica. A la plaça de Sant Jaume es va dur a terme una solemne desfilada de les autoritats municipals de Barcelona —col·laboracionistes afrancesats— en la qual es van dir en francès i en català diverses frases de la suposada adhesió de Catalunya a l’emperador Napoleó. Això sí, la concurrència de públic va ser molt menor de l’esperada i el públic present va romandre en silenci, la qual cosa va indignar els francesos.

Uns dies més tard, es va establir oficialment l’anomenat “Govern de Catalunya”, presidit per Augereau, celebrat en una altra cerimònia solemne al centre de Barcelona. La bandera espanyola va ser arriada i es va hissar en lloc seu la catalana juntament amb la francesa. Oficialment Catalunya, juntament amb l’Aragó, Navarra i les Bascongades, van deixar de ser fins i tot, al mateix temps, del govern del rei Josep I —rei marioneta imposat per l’emperador— i van quedar sota el comandament de generals francesos. La intenció era clara, com el mateix Napoleó va expressar: es tractava que aquestes regions s’incorporessin a França. A Catalunya el castellà va ser abolit com a idioma de l’administració i va ser substituït pel català juntament amb el francès. Era l’inici del procés que culminaria a principis de 1812, quan Catalunya va ser dividida en quatre departaments, dins de l’organització territorial francesa, i es van enviar funcionaris francesos a governar-la. Napoleó semblava fer realitat la vella aspiració francesa d’annexionar tot Catalunya.

Antoni de Capmany de Montpalau i de Surís

Però la reacció de l’exèrcit compost a Catalunya per unitats guerrilleres, lluny de desanimar-se, va ser la de continuar i redoblar la lluita per una Catalunya dins de l’ordre hispànic. El 31 de març de 1810 el batalló comandat pel llegendari sacerdot guerriller Francesc Rovira, “Mossèn Rovira”, queia per sorpresa sobre una forta columna francesa encapçalada pel general Schwartz a prop de Sabadell i la destrossava causant-li almenys 150 morts. Les forces franceses, que acabaven de prendre Manresa, sentint-se insegures davant l’assetjament dels sometentistes patriòtics, es van retirar a Barcelona. A Rovira l’ascendiren a general de l’exèrcit.

L’atac a les forces de Schwartz va ser la ràpida resposta dels guerrillers i soldats de Catalunya contra l’annexió del Principat. Ja ho havia escrit uns dies abans Antoni de Capmany, el cèlebre advocat, economista i cronista català, que en aquells dies havia escrit la seva cèlebre obra patriòtica Centinela contra franceses, exalçant la resistència patriòtica a tot Espanya. Capmany, que dirigia des de Cadis la Gaseta de la Regència d’Espanya i les Índies, el diari oficial del Govern de Regència, havia escrit uns dia abans, en tenir notícia de les intencions franceses d’annexionar Catalunya: “Ja veieu, espanyols, l’alternativa en què us ha posat Napoleó: biscaïns, navarresos, aragonesos i catalans! Ja us tenen marcats i apartats de la comunitat dels nostres germans perquè no sigueu més espanyols”. I cridava a la lluita total contra els francesos.

Els guerrillers patriotes de totes aquestes regions van redoblar la lluita. A Catalunya, els guerrillers van donar mort entre 1811 i 1813 almenys a 700 soldats francesos. S’afegien aquestes victòries a les gestes del Bruc, del setge de Girona i el de Tarragona i molts altres moments èpics de lluita. Per descomptat, va quedar clar que, excepte una petita minoria d’afrancesats, el poble i la joventut de Catalunya van lluitar sense descans per a l’alliberament, com reconeixen tots els historiadors, per mantenir la llibertat del Principat. Els plans d’annexió napoleònics van quedar frustrats.

Antoni de Capmany nasqué a Barcelona el 24 de novembre de 1742. Fou historiador, filòleg i polític. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona. El seu pare fou Jeroni de Capmany i la seva mare, Gertrudis Surís. El 1776 el seu pare, funcionari de l’Ajuntament de Barcelona, va enviar una carta al ministre Campomanes recordant-li que abans del 1714 els gremis formaven part del govern municipal, dient-li al polític castellà que Barcelona “per molts segles havia estat més lliure que totes ciutats hanseàtiques del nord i més santa que l’antiga Jerusalem”; el motiu era que el ministeri de Madrid volia abolir els gremis, fet que no va succeir fins al 1836.

Capmany estudià gramàtica, lògica i humanitats al Seminari Tridentí de Barcelona. Després fou nomenat editor dels tractats de pau dels regnats de Felip V, Ferran VI, Carles III i Carles IV, que es van publicar abans de l’anul·lació dels gremis. Durant els governs de Godoy es va mantenir al marge de l’activitat oficial, mostrant el seu recel cap a les noves idees que venien de França. El 1808, en començar la Guerra del Francès, va publicar Centinela contra franceses, on incitava els espanyols a una lluita a mort contra Napoleó, al qual considerava aliè de Catalunya. Es va refugiar a Cadis. Més tard fou diputat a les Corts de Cadis i encarregat de la Gaseta del Govern. Va ser elegit diputat pel Principat de Catalunya. Liberal moderat, va pertànyer a la comissió que havia d’elaborar el Projecte de Constitució. També va pertànyer a la comissió d’onze diputats encarregada d’elaborar el projecte de llibertat d’impremta, que va defensar amb gran entusiasme, i formà part de la comissió de dotze diputats encarregada d’elaborar el reglament interior de les Corts de Cadis. En les sessions constituents de la Constitució Espanyola de 1812 es feu famosa la seva frase “Fins a l’any 1714, en què les armes de Felip V, més poderoses que les lleis, van fer callar totes les institucions lliures a Catalunya, i Barcelona”.

Fou distingit en vida membre de la Reial Acadèmia de la Història el 1776, d’on va ser nomenat secretari perpetu el 1790. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l’any 1782. També fou autor de multitud de llibres sobre filologia i història fonamentals per als intel·lectuals de la Renaixença catalana. Barcelona li té dedicat un carrer.

Va morir víctima d’una epidèmia a Cadis el 14 de novembre de 1813. Les seves restes foren portades l’any 1877 a Barcelona, al cementiri del Poblenou, però desaparegueren en l’incendi i profanació del cementiri fet pels àcrates el 1936.

Pierre Françoise Augereau

Nasqué a París el 21 d’octubre del 1757. Fou un militar francès que assolí el grau de mariscal així com els títols de par de França i duc de Castiglione.

D’origen humil, era fill de Pierre Augereau, un criat de la casa d’un ric propietari, i de Marie-Joséphe Kreslin, nascuda a Múnic i venedora de fruita al mercat de Saint-Marceau. El 1773, s’enrolà amb disset anys a l’exèrcit reial de Lluís XVI.

A Nàpols, com a conseqüència d’un duel amb un oficial, va haver de desertar i es va passar a l’enemic, a l’exèrcit prussià, comprometent-s’hi per un any. Amb els prussians va lluitar contra l’Imperi Otomà i els austríacs. Es casà amb Gabrielle Grach i es traslladà a Nàpols, ciutat on va viure com a mestre d’esgrima fins al 1787. Fervent jacobí, tornà a França el 1792, i s’allistà a la Guàrdia Nacional, on aviat es guanyà el grau de sergent. Tres anys després ja era general de divisió a l’Exèrcit dels Pirineus. Amb aquest grau participà en la Guerra Gran a Catalunya, concretament en els combats del Fluvià, poc abans del final de la guerra.

Governador General de Catalunya

A finals de 1809 fou destinat a Espanya per substituir el general Saint-Cyr, i a inicis de desembre ja aconseguia finalment la capitulació de Girona. El 8 de febrer, Napoleó signà les Teuleries, un decret on establia governs particulars a Catalunya, l’Aragó, Biscaia i Navarra. Augereau fou nomenat governador general de Catalunya, actuant gairebé independent del govern de rei francès Josep I, introduït a Espanya per Napoleó.

Com a governador general, Augereau va denunciar a l’emperador els estralls ocasionats a Barcelona per l’administració anterior, acusant-los de contraban. Es proposà emprendre certes reformes catalanitzadores per atraure la simpatia dels catalans i facilitar així la incorporació del Principat al primer Imperi Francès. Dissenyà una nova divisió territorial del Principat a l’estil francès, amb quatre corregiments molt més extensos que els d’abans. Inicià la catalanització del Diari de Barcelona, que canvià el nom per Diari del Govern de Catalunya i Barcelona. Aquestes reformes no van agradar a París, ja que afeblien l’estructura napoleònica de Catalunya. Els enemics polítics d’Augereau aconseguiren fer-se escoltar per Napoleó.

El març de 1810, va dirigir una nova expedició imperial cap a Tarragona. Hi va enviar tres divisions franceses, que conquistaren Reus el 30 de març. Però fracassaren d’una manera flagrant quan els seus homes van ser derrotats a Vilafranca del Penedès el 30 de març i a Manresa el 5 d’abril. Esgotades, els seves tropes van emprendre una catastròfica retirada cap a Girona, perdent fins i tot la línia del Llobregat.

Fou destituït d’aquest càrrec per l’emperador, que estava enfurit per la reculada de les seves tropes, el 26 de maig. Dos dies després el substituïa en el càrrec el mariscal MacDonald.

Durant la restauració francesa una vegada vençut Napoleó, acatà el rei Lluís XVIII de França i fou nomenat par de França. A la tornada de l’emperador, durant el govern dels cent dies intentà reconciliar-se amb Napoleó, però no ho aconseguí. Es retirà a les seves terres de la Houssaye, on va morir apartat de l’activitat militar, a la Houssaye-en-Brie, el 1816.