És generacional meu, Xavier Trias i Vidal de Llobaterra (Barcelona, 1946). Dels que quan es va començar a remoure la democràcia vam prendre posicions, i nos, que vaig ser un militant, he seguit amb goig el seu tarannà de polític convergent, i del personal també en diré un tastet al finalitzar l’escrit, encara que no té res a veure amb la seva vida pública.

Jordi Cabré i Trias (Barcelona, 1974) és escriptor i advocat. Diu Cabré que d’oncles en té trenta-sis, però que l’oncle Xavier és dels pocs que escoltaria durant hores.

Cabré ha fet un llibre fruit de les xerrades, i des d’un mutu sentiment independentista, han lluitat i escarrassat dialècticament els dos, per justificar qui és qui, i com s’han de superar esbroncades de saberut, o crides intel·lectuals oïdes, i com s’ha de sortir de la gàbia, o de l’armari, d’una vegada, en defensa dels nostres sentiments nacionals i de la llengua.

Valgui el Pacte Nacional per la Llengua, a què part de l’independentisme dona suport. Valgui, perquè almenys han dit “nacional”, que Illa, abans de ser president de la Generalitat, i en campanya, deixava caure, i després ha callat fins ara. Al·leluia.

Mireu. Us diré, i gratis, quin és el millor pacte nacional per la llengua que podem fer els catalans que sabem català i no el volem perdre: doncs, amb educació i tacte, fer resistència passiva sempre; a Catalunya, sempre; i a la segona o tercera reiteració: oh, miracle!, els que canvien de llengua són els que et parlen en castellà, excepte casos especials de mala fe, i només els que no l’entenen de veritat acostumen a dir-ho, i per ara amb força educació i intentant justificar-se amb promeses, que amb el pas del temps acostumen a ser certes.

Sí, Trias és aquell candidat a alcalde, de nou, de Barcelona, el més votat, que el juny del 2023, comprovat que els d’Ada Colau i el PP coincidien a investir Jaume Collboni, va acabar la seva intervenció al Consell de Cent, amb aquella frase: “Que us bombin”.

Després diu que a Collboni, al rebre’l al seu despatx i demanar-li que el perdonés, li va dir: “Es deu pensar que com que soc catòlic, perdono fàcilment”. No obstant, sàpiguen que era una persona sense paraula, ja que havia manifestat Collboni reiteradament que si no obtenia la majoria no aspiraria a l’alcaldia, i ha sabut redreçar el disgust i mantenir una bona relació amb el socialista; i com quasi amb tothom.

Trias, del Procés diu que no va anar prou bé, i que ha tocat anar al racó de pensar, i creu que l’independentisme ha quedat orbitant en una espècie de llimbs, i que Junts i Esquerra Republicana malden per trobar la quadratura del cercle. Diu que qui més està fent és Puigdemont, que aguanta i llança idees des del seu particular satèl·lit de Waterloo, i opina que amb els pactes amb el PSOE ja no ens deixem prendre el pèl, i que la Nogueras dosifica bé l’haver investit un president i seguir posant condicions perquè s’adaptin al compromís que tenen pactat, parlat i reparlat, sovint a Suïssa.

Recorda que tot això ve d’Aznar, que quan amb la seva majoria no ens va necessitar, li va sortir tota la rancúnia cap als nacionalismes que no siguin el seu. Conclou dient que el Procés va ser una gran il·lusió col·lectiva, vam treure el millor de nosaltres, però no va anar bé, simplement perquè l’Estat va imposar la seva força.

I ara toca veure si el PSOE sap visualitzar correctament la situació. El drama és que només es mouen quan depenen de l’independentisme aritmèticament.

També diu el que ens senten dir a molta gent: “No som antiespanyols, no obstant el sentiment que ens creen molts polítics de Espanya; nosaltres som catalans per damunt de tot, i volem que ens deixin viure com a tal”.

Trias basa el seu codi normatiu i pauta d’actuació en la bona fe. I la gent gran, cada vegada veiem més de prop que això de la bona fe està passant de moda, en un món globalitzat, i amb unes xarxes socials que molta joventut segueix i que minimitzen els èxits de la democràcia i exalten el diner i el mercat mundial com a grans referents de moda.

Se sent molt orgullós d’haver creat i iniciat el Servei Català de la Salut i recorda els problemes que va tenir, ja que la seva directora general volia instal·lar un hospital nou entre Reus i Tarragona, i al comprovar que no era factible econòmicament, va aconseguir potenciar l’hospital de Reus i amb dosis de treball i mà esquerra recuperar una certa pau amb Joan Miquel Nadal, l’alcalde de Tarragona.

Considera Zapatero del milloret del PSOE, i diu que és te d’aprofitar, però que les grans decisions són cosa de molt poca gent, i encara menys que treballin amb eines de concòrdia.

El que li va passar el juny del 23, de guanyar les eleccions i perdre l’alcaldia, no va ser un tema de ganes de poder, sinó d’al·lèrgia a l’independentisme, confabulant-se una vegada més, com en l’aplicació del 155, els socialistes i el Partit Popular, junts i de bracet entorn de la unitat nacional.

Només queda una drecera. Si l’Estat no deixa d’aplicar els cordons sanitaris contra Catalunya, es té de guanyar a les urnes de forma aclaparadora, i tornarem a ser com abans, o com Euskal Herria ara.

I la particular nota humana és que, i gràcies al que tinc escrit i anotat, puc dir que les nits de cap d’any de 1998, 1999, 2001, 2003 i 2005 vam dormir a l’apartament del costat d’en Trias a Vaquèira.

Resulta que els pares d’en Trias i del nostre amic van ser socis puntuals, i van construir a finals dels 60 i començaments dels 70 un edifici a peu de pistes de Vaquèira; i els fills i amics van gaudir de dos apartaments, un al costat de l’altre.

Trias i família arribaven el 29 o 30 de desembre i marxaven l’1 o el 2 de gener. Quan vèiem moviment de Mossos d’Esquadra, era que ja havien arribat. Els amics s’abraçaven, i la resta érem saludats cordialment. Ens aclaria si Jordi Pujol passaria per saludar al rei, que avui és l’emèrit i que per aquelles dades sempre el vam veure allí a la neu. I s’acomiadava repartint abraçades i petons. Tot un cavaller de l’antiga escola.