Les setmanes passen molt de pressa i ja fa un mes d’aquells dies a Roma, tot passejant pel Trastevere, copsant el futurisme artístic de Villa Borghese i gaudint de les receptes romanes sobre estovalles tradicionals. Uns dies en els quals vam viure, també, en primera persona una jornada —malauradament— històrica. La crònica d’urgència d’aquella tarda de dilluns, escrita a contrarellotge des del Laci perquè sortís a la premsa de l’endemà, van ser unes primeres impressions des de la ciutat fundada llegendàriament per Ròmul i Rem, una imatge dels quals, amb la lloba capitolina, trobem avui a la ciutat de Tarragona.

El 21 d’abril és un dia emotiu per a Roma. La llegenda situa en aquesta data del 753 aC la fundació de la ciutat. També un 21 d’abril va inaugurar-se, anys després, el Coliseum. Tot just ens explicava aquesta coincidència la guia de l’amfiteatre romà, quan els telèfons van començar a sonar. S’acabava de fer pública la trista notícia i després d’uns moments de silenci, les converses no tractaven de res més.

Agafem un taxi per dirigir-nos a la basílica de Sant Pere, on instintivament comença a concentrar-se tothom. El trànsit de la ciutat eterna —Piazza Venezia, Corso Vittorio Emanuele II— ens dificulta avançar amb la velocitat desitjada, per bé que el taxista ens concreta que en comparació amb altres dies, encara és prou fluid, ja que aquests són dies de festa escola que coincideixen amb l’1 de maig, la Setmana Santa, i el 25 d’abril, que és el dia de l’alliberament d’Itàlia, en relació amb els darrers compassos de la Segona Guerra Mundial. Preguntem al conductor per l’última hora informativa i ens remarca que Francesc “era un papa bo”.

Arribem a la plaça de Sant Pere, on ja hi ha una munió de congregats fent cua per tal de poder accedir a l’interior. No fa ni vint-i-quatre hores que érem a l’urbi et orbi que descrivia l’editor Antoni Coll a les pàgines del Diari, tot emfasitzant la reivindicació per la pau al món que va fer “el Papa de la misericòrdia i la fraternitat”, com el defineix l’exconseller Joan Maria Pujals.

Ens dirigim al quiosc més proper a la plaça, just tocant a la via de la Conciliació. Alessandro —el quiosquer— ens diu que tot just saber-se la notícia ha esgotat tota la premsa que encara li quedava de dies anteriors —avui és festiu— i ja no ens pot oferir cap exemplar recent del Corriere della Sera, ni de les altres capçaleres. Ben a la vora conversem amb Nick Squires, veterà corresponsal del Daily Telegraph, que s’interessa per l’auge dels souvenirs il·lustrats amb la figura del ja enyorat papa Francesc, com uns rosaris que fan fortuna entre feligresos i turistes, que omplen també les terrasses de les cafeteries més properes, on tothom parla de l’actualitat vaticana.

Un cambrer ens remarca la màxima dels concilis: qui entra papa surt cardenal. Però això serà d’aquí a uns dies. Avui els que es concentren a la plaça de Sant Pere del Vaticà ho fan per tal de reconèixer la tasca a favor dels més fràgils del papa Francesc.

[Vist des de l’actualitat, podem confirmar que amb l’elecció del cardenal nord-americà Robert Francis Prevost (Chicago, 1955) com a nou papa Lleó XIV, allò que ens verbalitzava la tradició romana pel que fa als concilis, continua sent plenament vigent. Ara, caldrà veure com es plantegen els primers mesos d’un papat marcat per un context internacional especialment tensionat].