De vegades les coses petites, les insignificants, et transporten, et desarmen… Mirar com s’engronsa aquella fulla que cau; una mirada que no torna, fa un adeu amb llàgrimes, una abraçada sincera i, amb ulls clucs, una pensativa posta de sol, amb flaires de farigola florida i romanill.

Entretant, el vol d’una fràgil papallona blanca, i mires a l’aguait com s’aixeca la faldilla la lluna plena i respires molt profundament, pensant una mica, i veus que no estàs en el lloc on estàs ara, et rebolques en records i agafes vida, aquella que vols que duri mesos o dies o hores o segons, però amb la condició que sigui amb tu buscant l’infinit, mirant un jonc com fueteja amb el vent i juga amb l’aigua. I vas cosint-te tu mateix la ferida, aquella que ningú veu, i vas buscant la teva felicitat sense mirar arrere i la vas trobant així que deixes de buscar-la en els que et rodegen.

Banya la riba la mateixa aigua, la mateixa que va esborrar el teu nom damunt de la sorra humida. No sé si li va prendre cap al fons de l’oceà, o la va deixar en un penya-segat, amb petxines lluentes enganxades; no ho sé, el que puc dir-te és que cada dia el busco en un lloc o altre, i va ser al mes d’abril.