Llegint humor s’aconsegueix viure feliç.

Cal dir que la persona d’aquesta historieta era estrafolària, excèntrica, extravagant i nècia; sobretot, tossuda.

Una xica amb aquests atributs no tenia per què anar a Nova York, però hi va anar. Com que no tenia diners va comprar el bitllet a terminis. El dia del vol va arribar a l’aeroport de Barcelona cinc hores abans de sortir l’avió. Li havien dit que amb tres n’hi havia prou, però ella s’hi va assegurar.

Nerviosa, va pujar a l’avió per la pujada de proa. A dalt, unes hostesses li donaren la benvinguda. Va entrar a l’avió atabalada i es va asseure en el primer seient que va trobar. Era un first class.

Quan tot el passatge estava en el seu lloc se li apropà l’hostessa, que revisant-li el bitllet li digué discretament que aquell seient no era el seu i que per favor traspassés la cortina d’accés i anés a la secció turística.

Ella, disconforme, li contestà que en el seu bitllet hi deia compartiment 10 i el numeret d’on era s’asseguda era precisament el 10, per tant, que no es movia.

L’hostessa s’esforçà per fer-li veure la diferència que hi havia entre first class i la classe turística, però ella tossuda.

Veient que no hi havia res a fer, l’hostessa, frustrada, s’arribà a la cabina del comandant per exposar-li el problema. Aquest, veient que era una qüestió domèstica, envià el sobrecàrrec, un jove molt simpàtic, al lloc de la crisi perquè convencés la rebel, cosa que ni tan sols va aconseguir a pesar dels seus esforços. La tossuda es mantenia tretze són tretze.

Descoratjat, el sobrecàrrec va tornar a la cabina de comandament al·legant que la dona no entrava en raó.

Ja mosca, el comandant envià a la missió suïcida el copilot. Aquest es va calar momentàniament l’uniforme de les divises i galons, creient que seria motiu suficient per convèncer-la. De moment la noia es quedà enlluernada per la visió d’aquella espècie d’almirall, però malgrat tot, no acabà de cedir: “D’aquí no em moc, ja que el meu seient és el 10”. L’Altra li argumentava que no calia canviar d’avió, només de secció per arribar al trajecte final, però ella es mostrava inconvencible.

Decebuts, el copilot, el sobrecàrrec i l’hostessa retornen desil·lusionats a la cabina per informar el capità.

El capità, contrariat, s’aixeca d’una revolada. En traspassar la porta de la cabina pensà que havia de mantenir la calma. En arribar a l’altura de la dona li va preguntar amb amabilitat d’on era. Ella li contestà que era de Lepe.

Als llavis del capità hi aflorà un somrís. La tripulació i la resta del passatge observaren que el capità s’apropà a la noia xiuxiuejant-li a cau d’orella unes frases que resultaren inintel·ligibles al copilot, al sobrecàrrec i a l’hostessa, els quals es mantenien expectants uns passos arrere.

En sec, de sobte la dona s’aixeca del seient posant cara de sorpresa i d’alegria a la vegada. Sense dubtar, li feu una abraçada al capità, i donant-li les més expressives gràcies traspassà la mampara de bussines per anar a situar-se a la classe turista.

L’hostessa, el sobrecàrrec i el copilot es quedaren amb la boca oberta, i atònits li preguntaren al capità com s’ho havia apanyat per convèncer aquella tossuda.

El capità, somrient, els contestà que el primer que se li acudí fou preguntar-li a la dona d’on era. Fou una inspiració. En dir-li la noia que era d’un poble famós de l’est d’Andalusia sent que la seva nòvia també era d’allí, de seguida va saber com havia d’actuar per convèncer-la. En definitiva, li va dir confidencialment a cau d’orella que els seients d’aquella first class no anaven a Nova York sinó a la selva Amazònica.