“Desoccidentalització” i “despatriarcalització”, dos termes nous de desafiaments que els analistes, com Leonardo Boff, posen sobre la taula arran de la proclamació del nou papa Lleó XIV. Desafiaments que mai no havien tingut presents de manera seriosa els papes anteriors, i ara sembla —davant la situació del nou papat— que ha arribat l’hora de posar-los en pràctica, enfront d’una nova etapa de la humanitat que se’ns presenta dins del marc d’una mundialització on cada cop se succeeixen més ràpids els temes polítics, socials, tecnològics, filosòfics i espirituals.

Enfront de tals esdeveniments —malgrat hi hagi hagut un Trump que hagi trastocat el sentit econòmic—, s’exigeixen canvis en el si d’una decadent i vella societat cristiana europea. Canvis que ja han començat i que han vingut de fora —del Gran Sud, com diria Boff referint-se a l’Amèrica del Sud—; així ha estat el papa Francesc, un jesuïta procedent de l’Argentina, i ara amb Lleó XIV, un agustinià d’origen nord-americà de naixença, però, amb quaranta anys d’experiència pastoral i teològica al Perú.

A l’Església catòlica, en l’antigor, de la manera en què es va posar en pràctica la seva formació com a institució, i de la manera en què es va estructurar jeràrquicament, sorgeix la idea que va ser com una creació exclusiva d’Occident. Per això, el cristianisme s’ha vist com una qüestió occidental, per molts països del món, més que universal.

El papa Francesc, conscient de la situació, es va allunyar ja d’aquest paradigma, d’aquest model occidental, que tant de temps s’havia instal·lat dins l’Església. I aleshores és quan va començar a inaugurar un altre model d’Església, més sinodal, més senzilla, i pobra i amb sortida cap al món, amb més consonància real amb l’evangeli, per tal d’aconseguir nous rostres humans.

Dos desafiaments cabdals se li presenten a Lleó XIV —segons els analistes—, d’un dels quals ja hem fet esment, i del qual se’n dirà “desoccidentalització”, per tal de desfer-se dels vicis d’Occident. I l’altre, “despatriarcaalització”, un segon desafiament, pel fet que en la direcció de l’Església només hi ha homes. Mentre no s’obri la possibilitat a les dones d’accedir al sacerdoci, l’Església es manifesta en un arrelat patriarcalisme dins del marc d’Occident, cada vegada més com un accident a resoldre.

El manteniment obligatori del celibat, que no és res més que una llei humana, posada per raons històriques però que no és divina, es pot canviar. Res no obstaculitza que l’esmentada llei sigui abolida i es permeti el celibat opcional al mateix temps que homes casats siguin ordenats.

Un gran desafiament per a qualsevol papa és relativitzar la forma de tornar a organitzar el cristianisme, per tal que pugui adquirir nous rostres segons les diferents cultures humanes. El papa Francesc va fer grans passos en aquesta direcció. Lleó XIV també ha donat a entendre que anirà en aquesta direcció; la pau i el diàleg van ser les seves primeres paraules.