Ara, pels volts dels meus vuitanta anys, estic jubilat de tot el que he fet abans, i només fa cinc o sis anys que m’he estrenat com a “jove” escriptor, renunciant a fer d’influencer, o a jugar al TikTok de la flamant nova era.

I content de realitzar el meu somni de viure a Catalunya entre mar i muntanya, parlar i escriure en català o callar —perquè el silenci també és música—, he descobert el fer un article setmanal, del que em vingui de gust, sempre que sigui de les meves creences o corda.

Començo dimecres-dijous, enfront de la mar, i l’afino divendres-dissabte, enfront del coll de Lilla, i el diumenge l’allibero cap a galeres, on l’editorial elevarà l’escrit a la categoria d’article. Per això dic, i he sentit dir, que d’això se’n pot dir una vida articulada, d’aquí el nom de capçalera; i com que de Lilla i la muntanya, per allò del quilòmetre zero, ja en parlem més sovint, ara direm quelcom de la mar.

El dia de Santa Tecla del 1976, 23 de setembre, i festa major de la nostra Tarragona natal, vam entrar a viure a un edifici de cap Salou, considerat primera línia de mar. L’edifici es va estrenar el 1968. Nosaltres hi vam anar a viure el 1976, vuit anys després, tot legal, ja que la llei de costes es va inventar als anys vuitanta. Vam ser els primers catalans a habitar-hi, ja que els quasi vuitanta apartaments eren en la immensa majoria propietat d’estrangers: francesos, belgues, holandesos, suïssos, alemanys.

Vam tenir la nostra lluita, nosaltres. Més de vint anys advocat de la comunitat, i la companya, procuradora i més de deu anys presidenta de la comunitat, ens hi vam haver de posar a fons, en nom de la propietat horitzontal i de l’antiga urbanització Maripins —o Pinosmar abans de la fallida de la unitat residencial privada—, ja que els de Costes volien escapçar un tros d’edifici, a més de la zona comunal, basant-se en una llei posterior a la finalització i estructuració de l’edifici. I al final el bé guanya el mal, com passa cada any amb els Pastorets d’en Folch i Torres, i va arribar un moment en què van deixar d’amenaçar.

El carrer de l’edifici es diu de la Punta Falconera, ja que el carrer acaba al davant del far de cap Salou, que el 1858 va inaugurar la reina Isabel II, o no, ja que a la placa commemorativa només hi diu “reinando”.

Nosaltres al començament encara vam veure els falcons, dues o tres parelles que passaven l’estiu allí que van acabar marxant i van arribar cormorans, i ara més recentment disposem, per a esplai diari, d’una ramada de tudons i coloms, tots d’una bona presència, que dormen als pins de prop i volen i sobrevolen pels espais del cap, inclús endinsant-se a la mar, fent la competència a les gavines que encara existeixen. I ara, sembla ser que l’Ajuntament tornarà a portar falcons per espantar coloms.

En aquests quasi cinquanta anys —l’any que ve es compleixen— hem tingut quatre temporals amb danys estructurals a la zona comunitària, inclòs l’edifici, i els dos últims, dins els últims cinc o sis anys. Esperem que estigui dins de la normalitat còsmica; fins ara les asseguradores han respost bé; si no, els futurs estadants poden acabar gemegant.

I els temporals, a diferència de Lilla, són llevantades, garbinades o temporals de sud, i ponentades, mai vent del nord, ja que n’estem a resguard, a excepció que obris la porta d’entrada sense tenir cura i la mestralada, convertida en corrent d’aire, faci petar portes i vidres.

Aquí no tenim posta de sol, que queda a cent metres de casa, a ponent del far, però tenim la sortida del lluent, i al novembre-desembre i en dies sense boirines, el millor és amb vent del nord, que el sol ens surt de dins de l’aigua davant del llit, i quan s’intueix, es lleven cortines perquè el sol ens espetegui a la cara a quarts de vuit del matí, que és l’hora que ens posem en marxa.

I ara, a l’esmentat edifici, he conegut fa poc el veí i actual president de la comunitat, en Joan Baiget, que m’ha sorprès agradablement perquè, acabat de jubilar, fa de president amb voluntat de quedar-s’hi un temps si el deixen, i no seguir en la moda actual de fer de president per imperatiu legal i cada any passar de mans, amb la qual cosa els únics que saben del teu edifici són els administradors que no hi viuen. Aquí, sempre hem tingut conserges que han viscut a l’edifici, i ara amb el conserge conegut i ben valorat de temps i un president amb ganes de treballar, potser ens acabarà tocant la loteria. Desig que duri, i sigui a fi de bé.

Però el company comunitari, al parlar de coses comunes, m’ha obsequiat amb un llibre seu, editat per la impremta Recasens de Tarragona el 2018, titulat Bateig.

Vol ser una proposta, amb l’opció de representació teatral, i insinua el perill de destrucció del planeta, si no es retorna a una societat equilibrada amb el medi ambient i gestionada amb saviesa.

És nascut a Tarragona el 1957, i és doctor en Societat de la Informació i el Coneixement. Ha sigut professor universitari de Teoria i Gestió del Coneixement.

Ull, que se us poden posar els pèls de punta, amb les sinopsis escollides del text d’en Baiget:

“La intel·ligència que governa l’univers va propiciar una tempesta electromagnètica interestel·lar, en forma d’ones còsmiques, que va escombrar el Sistema Solar i que va destruir el 99% dels coneixements disponibles que la humanitat de l’Era Antiga havia emmagatzemat progressivament en sistemes exclusivament digitals.

I també va afectar de retruc les comunicacions i la pràctica totalitat del funcionament d’aquella societat, que a poc a poc havia anat delegant en els ordinadors tots els sistemes de gestió... D’un dia per un altre la societat es va trobar a si mateixa desarmada dels coneixements que la sostenien i dels mitjans més bàsics per a funcionar, i va haver de reconstruir —com va poder— tot aquell llegat de generacions.

A la llarga, aquell fet va trencar un sistema que amb el temps s’havia tornat pervers; la tirania dels oligopolis i dels estats havia delegat la comunicació en les màquines, i si tenies queixes, només podies tenir-les com a interlocutores a elles.

De manera que la tempesta interestel·lar va forçar una nova societat, on les persones eren el centre... Ja no et contestava una màquina, o feies llargues cues perquè una persona t’atengués, ni eres una part d’una freda estadística. En la societat que s’esdevingué després del crack electromagnètic, tothom parlava amb tothom, hi havia feina per a tots, la gent es va tornar amable i solidària, fer gestions era agradable i ningú espiava a ningú.”

Bé, el llibre-proposta per a teatre té un centenar de planes i diverses profunditats, i m’ha donat permís per esventar el seu correu: [email protected].

I el divendres, xino-xano, l’ordinador arribarà al mas de Lilla. I allí, revisat text i ortografia, la setmana vinent tindrem l’article a la mesa, si encara no ha arribat la tempesta electromagnètica interestel·lar.